Seguir el judici

Josep M. Brunet, corresponsal judicial a Madrid per a La Vanguardia diu que al Tribunal Suprem hi ha “emprenyamenta” (és la seva paraula, dita a RAC1) per les condicions en què els presos polítics que ha de jutjar van ser traslladats de les presons catalanes a les de Madrid. Unes condicions tan humiliants i tortuoses que el Tribunal tem que siguin una taca, una més, a la seva imatge. L’“emprenyamenta” no ha produït cap efecte ni cap correctiu perquè a l’entrar a les presons que tenen assignades els presos han estat privats dels ordinadors que contenien la documentació de la seva línia de defensa i d’objectes personals, entre els quals qualsevol peça de vestir que contingués la coloració groga. Han estat conduïts a un mòdul que per molt que rebi el nom de “cortesia”, o una cosa així, no té calefacció, i aquests dies a Madrid fa molt fred. Alguns dels afectats han demanat l’alliberament per aquests motius, no ja per raons de justícia com fins ara. Els observadors més meticulosos i de vocació imparcial diuen que el protocol dels trasllats i els ingressos a presó són iguals per a tothom i que tots els presos preventius hi passen, sense distincions. Molt bé, doncs ara que coneixem el cerimonial que fins avui ignoràvem estenem la nostra protesta al tracte que reben els presos en la mateixa situació. A més: els “nostres” són càrrecs electes i en qualsevol sistema judicial aquesta circumstància aconsella deferències. Entre el càrrecs electes que no són del mateix corrent polític que els afectats, no hi ha “emprenyamenta”? S’ha de ser independentista per indignar-se de les condicions degradants?

Seguir el judici serà horrorós. Estic per donar-me de baixa de les “xarxes socials” mentre duri. A través d’aquest conducte invasiu s’expressen els diaris digitals, independentistes o “unionistes”. Si la realitat judicial ja és dura per ella mateixa, els uns i els altres han començat a desplegar una narració encara més dramàtica i de vegades exagerada i falsa. Entre els favorables al sobiranisme alguns havien afirmat que la independència, tal com la conduïen els polítics, seria un bufar i fer ampolles sense dolor. Un dia ens llevaríem i ja seríem independents. Ni ho notaríem perquè el forn de pa obriria com cada matí. Devia ser una estratègia acordada amb els actors polítics, que deien el mateix. El dolor ha estat intensíssim i fa mesos que dura. Ara es tracta, es veu, d’accentuar-lo. Suposo que per indicacions també polítiques. Alguns líders independentistes fien l’objectiu a la sentència, que preveuen dura. Parlen d’un “momentum” alliberador gràcies a la reacció de les masses, a les quals s’ha de mantenir tensades des d’ara. Tres mesos de tensió afegida a la judicial, es poden suportar? El “momentum” es produirà, o és una altra fantasia?