Ni eixamplar ni convèncer

Fa uns anys els independentistes estàvem obsessionats en “convèncer indecisos”. Es creia que explicant les bondats de la independència gairebé tothom es faria independentista. Tot i que els principals defensors de la idea d’eixamplar la base no tenim aquesta visió paternalista, evoca el mateix: uns independentistes que tenen la raó evangelitzen d’altres catalans que encara no han vist la llum.

Si això d’explicar arguments no funciona del tot és que la nostra posició política té molt més a veure amb decisions irracionals que racionals. Els humans som fantàstics perquè amb molt poca informació podem afrontar decisions complexes. Això ho podem fer perquè creem dreceres i marcs conceptuals on encaixem la nostra realitat. Aquests marcs ens permeten completar la informació que no tenim o no podem analitzar i que ens explica una història coherent amb el que creiem. La política no és exempta d’aquestes dreceres i aquests mecanismes mentals. El que trobem quan argumentem és que estem explicant idees i conceptes des del nostre marc mental a persones que en tenen un altre. Si volem hackejar aquesta barrera hem de conèixer primer quin és el marc mental nostre i quin és el del nostre interlocutor. No es tracta de comprar el seu marc ideològic i mental, sinó entendre’l per poder cercar les seves contradiccions dins de la seva mateixa lògica i no des de la nostra.

L’esforç durant anys del nacionalisme banal de l’Estat espanyol d’homogeneïtzar-nos, creant idees molt subtils com amb el concepte de “lengua común”, i també l’intent del pujolisme de voler patrimonialitzar el concepte de nació catalana, ha fet que moltes persones no sentin simpaties per un moviment independentista que, vulguem o no, té una base d’identitat nacional i per tant és nacionalista. Tot això ha facilitat la construcció d’un marc mental d’identitat política suposadament no nacionalista (tot i que ho és nacionalista espanyola, encara que de manera subtil), de classe social treballadora i que se sent desvinculada dels valors de la classe mitjana que forma el nucli central de l’independentisme.

Trencar aquesta barrera d’identitat i dels marcs mentals només es pot fer compartint. Sigui en interaccions socials: fer tots els dies una tassa de cafè, interaccionant al llit o en entorns socials de tot tipus. O bé compartint projectes polítics comuns. Trobar el CDR de Nou Barris als desnonaments, o Joan Tardà als piquets de les vagues generals contra les reformes laborals, és una forma de crear una identitat política compartida. Quan Jordi Cuixart parla de “compartir” i no d’eixamplar, ens indica que el camí va per aquí. Només si compartim projectes polítics comuns que també formen part de l’agenda política de qui volem que se sumi al projecte de la República catalana, potser farem que també vulguin compartir elements de la nostra agenda.