Feliços de Farners

A l’Ègloga primera de Virgili el pastor Títir viu content com unes pasqües i fa sonar el flabiol mentre vigila el ramat. Per contra, el seu amic no para de desgranar-li les penes. Resulta que li han pres el tros perquè l’emperador Octavi el regala a uns soldats veterans que tornen de guerrejar. –“Per què no descanses aquesta nit amb mi, sobre el verd herbatge?”, li diu Títir, “Tenim fruita dolça, castanyes tendres i molt de formatge. Ja fumegen allà les cases...”. Penso en Virgili i en aquest poema cada vegada que em trobo en Josep Triadó pels camins forestals de Santa Coloma. Jo, ciutadà buit de tot, hi arrossego cabòries i més cabòries. Ell, ciutadà ple de res, se’m sol aparèixer xiulant darrere el ramat a les escasses pastures que hi ha entre suros, pins i camps d’avellaners. Com cada dia, s’ha aixecat a les cinc del matí i abans d’anar a la cleda que té a l’altra banda del poble ha fet cap a l’ermita de Farners. No res, per fer cames... Quan en baixa treu els xais a pasturar amb la Maria, una gossa d’atura que és negra i llesta com una centella. Fa poc més d’un any (poc més per als humans, és clar) la Maria va tenir un cadell, que va néixer el primer d’octubre. Com s’havia de dir? –“Doncs Piolín, què vols!” I riu... Mentre els gossos estan a l’aguait, ell menja per esmorzar alguna cosa (potser el mateix que menjava Títir) i fa una becaina damunt l’herba. –“Amb el solet al damunt i la jaqueta sota el cap, hi estic de meravilla, tu...!” En Josep, l’encarnació de l’oda horaciana: “Beatus ille qui procul negotiis...” És beatíficament feliç allunyat dels negocis, “del fòrum i dels dominis superbs dels poderosos”. Fet un Manelic selvatà que no enyora cap terra alta perquè l’altesa és ell mateix, camina tot el dia abraçat per la natura i les fresses amables. Sol però acompanyat, fibrós, expedit de cames. Quan se’l troba el caminant d’exercici pautat –per allò del colesterol–, salta la paraula enjogassada, les rialles despentinades, la conversa grata i gratuïta. Ara s’acomiadaran i es desplomarà de nou la constatació: des d’aquell temps de Teòcrit i Virgili, el bucolisme sempre ha estat un invent de l’home urbà. Només qui ha estat expulsat de la natura perd el temps interpretant la vida dels que hi viuen feliços. Ells no necessiten elucubracions. El que fan és desencaparrar-te una estona, oferir-te formatge i invitar-te a contemplar el fum que surt de les cases i dels cervells dels altres...