No hi ha pas res a fer

Dimarts començarà, si no hi ha cap novetat, el judici als presos polítics catalans. Hi haurà mobilitzacions, manifestacions i una vaga general. No servirà de res, ja els ho avanço. I no dic pas que no calgui, que no toqui fer-les, el que dic és que no hi ha res a fer, que no serviran per a gaire res més que per autoconvèncer els convençuts. A l’altre costat, al Madrid polític, ni escolten ni volen escoltar. Els jutjaran i sortiran unes condemnes exemplars (potser amb alguna sorpresa, no els dic pas que no) i vinga, cap a Estrasburg, que hi falta gent. I anys esperant. En el mentrestant passarà alguna cosa i no necessàriament bona. Hi haurà confrontació si no hi ha submissió i, francament, no detecto submissió en el meu entorn. Com no detecto cap ganes d’entesa a la part contrària. Qualsevol cosa que es faci des de Catalunya serà blasmada i castigada. Fer mobilitzacions aquí és un intent de voler atemorir i condicionar els tribunals, diuen. Però la ultradreta i la dreta extrema es manifesten avui no sé ben bé per què però sí contra Catalunya. Com allò d’“una firmita contra los catalanes” del PP. Hi ha separació de poders, però els mals assessors de Pedro Sánchez l’envien al Tribunal Internacional no se sap ben bé a què. Però no és pas cap pressió, només faltaria. I, a Sánchez, tot l’espectre polític a la seva dreta l’acusa de traïció i en demana un aixecament que si ho fes un polític català seria víctima de detenció immediata i presó incondicional. Els que van negociar amb ETA l’acusen de negociar i diuen ETA als catalans. Etiqueten els traïdors i parlen com si a Espanya hagués de passar com a Veneçuela i Casado (o Rivera i el de Vox) estigués a punt d’autoproclamar-se president. Són així. Volen un escarment per a Catalunya i els catalans, de fet per a tots els catalans, que ensorri qualsevol demanda actual i futura i l’autonomia sigui la del ministro catalán sin cartera en una Catalunya amb la boca tapada i fent negoci perquè Espanya pugui sobreviure.