La dinastia

El dia que Felip d’Anjou va guanyar el tron espanyol va canviar un món. No vull recordar obvietats, ni parlar dels patiments provocats pels decrets de Nova Planta, a mi el que m’interessen són els personatges, els 11 reis i reines Borbons, que, intermitentment, han governat l’Estat els darrers 300 anys. Rebatejat com a Felip V, aquest protagonista era un pou de contradiccions. Ha passat a la història pel seu impuls modernitzador, centralitzador, unificador, però en realitat el càrrec li anava tan gros que, atacat per recurrents atacs de demència, va fer el possible i l’impossible per deixar de ser rei i es va alliberar quan va cedir el tron al seu fill Lluís I. El noi va durar poc. Felip va haver de tornar i així, entre nits de terror i angoixa, el va succeir Ferran VI, home honest que, quan va morir la seva esposa, Bàrbara de Bragança, va perdre la xaveta i va deixar un fosc panorama a Carles III, arribat de Nàpols, defensor del despotisme il·lustrat, d’esperit de reformador i autor de la frase “els meus vassalls són com nens, quan els renten ploren”, que va traspassar la corona a Carles IV, del qual no direm res –només cal mirar el retrat de la família reial pintat per Goya– i pare de Ferran VII conegut com el rey felón, assassí de lliberals i progenitor d’Isabel II, dona d’amors dúctils i desenfrenament sexual que va nadar en la corrupció. Només faltaven les guerres carlines, Borbons contra Borbons, perquè Joan Prim, català, general i progressista, fes famosa la frase: “La meva convicció és que la dinastia dels Borbons s’ha fet impossible per a Espanya i és per això que no m’estic de dir que no tornarà, mai més.” L’atemptat del carrer del Turco va condemnar el regnat d’Amadeu I i el cop d’estat de Martínez Campos va portar Alfons XII al tron. Primera espasa del regne, senyor de la nit, galant de senyores impossibles, se’l va endur la tuberculosi i Maria Cristina d’Habsburg va mantenir la flama fins que va cedir el testimoni a Alfons XIII, personatge voluble, allunyat del poble i amant de les dictadures, que amb la seva incompetència va ajudar a portar la República. Després va arribar la Guerra Civil, el franquisme i la restauració monàrquica en la figura d’un príncep tutelat pel dictador. En van dir Transició i van coronar Joan Carles de Borbó, rei constitucional, propens a l’activitat sexual i a fer-se un capital. Els escàndols particulars el van fer abdicar en Felip VI. El cercle es tanca de Felip a Felip. Davant de currículums semblants ens podem preguntar quin delicte hem comès per ser regits per una dinastia que ha treballat poc per a la millora de l’Estat i molt per mantenir el poder personal. Per què quan es va acabar el franquisme, tal com van fer a Itàlia amb el feixisme, no vam poder triar entre república i monarquia?