Vilobí d’Onyar: cara i creu

L’artista Joaquim Puigvert i Pastells, de la mà de l’Ajuntament de la localitat, acaba de publicar un esplèndid llibre titulat Vilobí d’Onyar, imatges i memòria on, com el mateix títol indica, refon la història i la realitat de la població a través de la fotografia i dels textos que hi ha afegit. Puigvert és farmacèutic –el seu pare ja ho era– i forma part d’aquell nucli de persones destacades que, junt amb el mestre, el rector i el secretari, constituïen una cèl·lula cultural de referència en el poble. Ell, però, és més. És, també, un creador tant en fotografia com en cinematografia i ho testimonien els premis que, en aquest camp, ha rebut en certàmens estatals importants. D’altra banda, en els aspectes gràfics, ha estat un excel·lent col·laborador del pintor Domènec Fita. El llibre compatibilitza bé totes les èpoques. No és, només, una nostàlgica evocació d’un pretèrit que s’escapa sinó que també és una presentació del resultat de l’evolució imparable que ha imposat un canvi. Puigvert, amb lletra i amb imatge, posa en valor els aspectes naturals de la contrada, l’arqueologia, les masies, els camins, els camps i el treball, els antics oficis, les escoles, les festes, el lleure, les obres que han marcat el municipi (l’aeroport, l’autopista, l’eix transversal, el TGV) o que l’han millorat per dins (clavegueram, ajuntament nou, piscina, casal d’avis, pavelló, servei d’aigües, pont nou…) i la vida política local dels darrers temps. És el cronista imprescindible del dia a dia a la localitat. Al costat de fotografies impactants per la tècnica emprada i per l’oportunitat, n’hi ha d’una tendresa i d’una poesia entranyables. El llibre acaba d’aparèixer ara quan, imprevisiblement, Vilobí ha perdut un altre personatge de pes: en Lluís Ball-llosera i Pol, folklorista, historiador de costums i tradicions, guia de caminades il·lustratives pel volcà de la Crosa i altres indrets, mestre en l’elaboració de ratafia, divulgador literari de notícies i temes diversos, element actiu del Centre d’Estudis Selvatans. A 69 anys li auguràvem, encara, molta vida. Malauradament no ha estat així. Vilobí, doncs, s’ha enriquit en bibliografia i s’ha escurçat en el camp dels recursos humans disponibles. És la cara i la creu de la vida. Les persones tenim data de caducitat. El llibre, però, farà país molt de temps i aquesta és la conseqüència més immediata que es treu de la seva plaent lectura i de l’atractiva contemplació de tantes il·lustracions.