Junqueras i Forn

Sobre els judicis sempre s’ha dit que, a diferència dels americans, que són vius i molt cinematogràfics, els que se celebren a Espanya són encarcarats i tediosos. De moment, i quan han passat tres dies, el que afecta els presos polítics catalans té un interès altíssim i se segueix molt bé tot i que la realització televisiva sigui deficient. Tampoc podem demanar que l’haguessin confiada a Billy Wilder o Otto Preminger. De totes maneres ahir Oriol Junqueras va ser el Charles Laughton de la funció, per com es movia i s’expressava. Ha estat professor. És un polític. Els professors i els polítics tenen en comú amb els actors l’eficiència comunicativa. O et fas escoltar i mantens l’atenció amb l’entonació i el gest, o s’han acabat la classe, el míting i la sessió parlamentària. No frivolitzo. Bertolt Brecht va confiar a Laughton el paper protagonista de Galileu. Contra les insídies dels instructors, contra la presó injusta, e pur si muove. És una pena que la càmera no enfoqués el president del tribunal mentre Junqueras parlava. Quan va interrompre la sessió mitja hora i Junqueras li va dir “llàstima, ara que estava embalat” a mi em va semblar entendre “llàstima, ara que el tenia mig convençut”. Amb la interrupció, el jutge posava distanciament brechtià a l’actuació convincent de l’interrogat. Va dir: “Votar no és delicte; és delicte impedir-ho per la força.” I, de memòria, va citar lleis que avalen l’afirmació i va narrar episodis històrics d’aquí i de fora i lliçons d’economia, política i urbanitat. “Perdonin, però és que fa més d’un any que no parlava.”

A diferència de Junqueras, que va limitar l’exposició a un duet amb el seu advocat, Joaquim Forn es va deixar interrogar pel fiscal. És probable que el tribunal acabi sent insensible a la veritat dels fets de la tardor del 2017. Nosaltres la sabrem amb detalls desconeguts. Ahir vam començar a saber-los. El fiscal desgranava el cúmul de fantasies que la instrucció ha generat. Forn, amb papers i sense papers, traient-se i posant-se les ulleres, les va anar desmuntant una a una. El fiscal li va parar una trampa: “Es va reunir amb el representant de l’Estat a Catalunya?” “Sí, em vaig reunir amb Enric Millo.” “Aquest era el representant del govern; el de l’Estat era el president de la Generalitat.” És per humiliar però posa pebre al guió de la gran comèdia.

El jutge havia dit al principi que no donaria llibertat als acusats durant el judici perquè no havia canviat res des de l’últim cop que els l’havia negada. Potser llavors, com que no els coneixia i només havia llegit els informes de l’instructor, s’havia pensat que anaven amb una bomba a la mà i un ganivet entre les dents. Ahir hauria d’haver canviat tot: aquests dos senyors, i els senyors i senyores que seguiran, han d’estar a la presó? Han de ser jutjats?