Aina Moll

Les valoracions que s’han fet de la tasca d’Aina Moll amb motiu del seu traspàs m’han mogut a la reflexió. Hi he trobat persones coneixedores i entusiastes que han ponderat amb sinceritat la seva tasca; he trobat també reaccions convencionals i oportunistes d’aquells que simplement es senten cridats a ser-hi per no esdevenir invisibles. M’hi ha mancat fins on jo he pogut llegir i escoltar reaccions d’alcaldes i alcaldesses. Trobo que el més remarcable de la tasca de n’Aina Moll des de la direcció general de Política Lingüística va ser la capacitat d’integrar sense fer remor totes les iniciatives que des de les institucions es van endegar a partir dels darrers anys setanta en el camí de la normalització lingüística. Es tractava de ser eficient, de valorar la transversalitat i de crear tots els ponts possibles per tal de sumar i multiplicar en un context encara molt inicial i pioner. El rescat del català venia de lluny i cap institució de l’estrenada democràcia no se’l podia atribuir. Es tractava, doncs, de trobar maneres de continuar la tasca ja iniciada en temps de la clandestinitat i d’aprofitar la nova conjuntura per tal d’atorgar-li carta de naturalesa. En aquest sentit establir ponts entre els diferents àmbits i teixir les complicitats necessàries va ser una tasca imprescindible sovint encarada amb més dedicació i bona fe que recursos. Però malgrat la precarietat de mitjans, la creació del Consorci de Normalització Lingüística de Catalunya i la seva consolidació i reforçament s’han de situar en el crèdit de l’Aina Moll i el seu reconeixement d’una obvietat: el territori està dividit en 947 municipis (alguns menys a la seva època). És des d’aquesta base territorial que es pot construir un model lingüístic integrador i eficient, sense protagonismes i amb eficàcia provada. Com en el cas del Consorci, les infraestructures d’estat no es prediquen, es practiquen. Gràcies, Aina.