La bogeria del poder

“En caso de presentarse el enemigo delante de la plaza, se impondrá la pena de la vida ejecutada inmediatamente a cualquier persona, sea de la clase, grado o condición que fuere, que tuviere la vileza de proferir la voz de rendición o capitulación.”

Ban de primer d’abril del 1808 signat per Álvarez de Castro, governador militar de Girona durant els setges.

Dimecres passat a l’espai dels Amics del Museu d’Art, el doctor Rafel Masià va pronunciar una conferència amb il·lustracions amb el títol Carrers, metges i altres històries. El conferenciant s’havia pres la molèstia de repassar els indrets de la ciutat que porten un nom de metge, i indagar amb documents històrics la personalitat de cadascun, la seva vida i obra, i la vinculació amb Girona. Amb el seu aire sorneguer va anar assenyalant cada personatge, amb comentaris plens de detalls. Hi ha noms que el temps ens ha esborrat del coneixement. Una aportació que seria lloable que el Col·legi de Metges plasmés en un llibre.

Sorprèn constatar que els metges en el passat excel·lien no únicament per la seva condició de galenos, sinó que s’ocupaven d’altres camps del coneixement humà. També és emotiu trobar-se de cara amb les diverses epidèmies de pesta que assolaren la ciutat, i els remeis –elementals però únics per a l’època– amb què s’intentava combatre-la, enmig del dolor i de la desesperació de famílies senceres atacades per aquesta malaltia, que estenia la mort per la ciutat.

Tampoc va passar per alt la figura d’un doctor ignorat: Diego Ruiz Rodríguez. Un anunci al diari Ciudadanía del 26 d’agost del 1910, ho deixa clar: “Folleto sensacional. ‘La locura de Álvarez de Castro’ por P. Bertrana y Diego Ruiz. Precio: 1 peseta. De venta en librería Dalmau Carles i Kiosko de la Viuda de Ciriaco Marull”.

L’enrenou fou èpic: tractar de boig l’heroi dels setges. Quina barra, quin atreviment! Les forces vives es mobilitzaren davant d’aquesta ofensa contra el símbol de la resistència gironina. Les conseqüències foren fortes: Diego Ruiz, que era director del manicomi de Salt, en fou expulsat per sempre. Prudenci Bertrana va ser jutjat i empresonat, i va marxar després a Barcelona perquè la seva vida aquí esdevenia insuportable. I tant aquell estudi com el que va ampliar Joaquim Jubert en un magnífic llibre sobre el tema editat el 2007, deixen molt clar els símptomes patològics de la bogeria d’un militar que no va dubtar a sacrificar la ciutat i la seva gent pels seus interessos.

La reflexió que ens fem avui és que el poder, en mans de qui sigui, reacciona amb violència contra qualsevol iniciativa que el pugui pertorbar.

A Madrid, ara mateix, en tenim un clar exemple.