Cercle virtuós

Cultura i política conformen un binomi alhora necessari i perillós. Un binomi necessari, perquè és vital el compromís del poder democràtic amb la cultura, amb l’accés de la ciutadania als béns culturals i a la iniciativa cultural, amb la creació i la producció artístiques... I un binomi perillós, perquè el poder polític depèn de l’hegemonia cultural que es dona a la societat, raó per la qual, de vegades, se sent irremissiblement impel·lit a instrumentalitzar la cultura; i, en els extrems, a generar una estètica oficial, al servei del poder absolut, fora de la qual només hi ha “art degenerat”; així va ser amb el feixisme com amb l’estalinisme.

De vegades, alguns mandarinatges civils fan un camí semblant. No cal anar als extrems ni gaire lluny. El nostre Noucentisme, tan decisiu per a la institucionalització de la cultura catalana i amb una potent imatgeria que assoliria una gran projecció popular i fins i tot republicana, no va deixar de comportar, en els seus inicis, en mans de l’inefable Xènius (“el Pantarca”), una ortodòxia a voltes asfixiant, que va engegar molts modernistes a l’infern de l’exili interior i que va acabar donant molts versos i molt poca novel·la, posseït com estava per l’enravenament apol·lini, ignorant de la pulsió dionisíaca que també habita l’ànima humana.

Tots els poders, en un moment o altre, han assajat d’embridar la cultura. És el cabdill de la tribu que enyora els bons serveis del bruixot. Sí, cal un fort compromís del poder democràtic amb la cultura, però sense que aquesta sucumbeixi en l’abraçada. Aquest era un dels propòsits que hi va haver darrere del virtuós Pacte Cultural de 1985. Joan Rigol va començar reconeixent la pluralitat del catalanisme i en va deduir la necessitat d’una ampla entesa que reunís voluntats i recursos al servei de la cultura i que fos capaç també de salvaguardar-ne l’autonomia. Hi vam col·laborar amb entusiasme. Però va durar poc. Va donar, això sí, alguns resultats importants i el seu esperit va perdurar i va créixer fins a convertir-se en un clamor. Així va ser com va començar a reivindicar-se la creació d’un Arts Council català. L’any 1999, al voltant de Pasqual Maragall, esbossaríem un primer projecte de Consell de la Cultura i de les Arts. El 2004, vindria l’encàrrec del govern a Josep M. Bricall, que en faria una sàvia i rigorosa formulació definitiva. Finalment, el 2008, una llei del Parlament creava el Consell de la Cultura i de les Arts (Conca).

No va ser un decantament cap al model anglosaxó. Aquest, d’influència protestant, situava la cultura –com la lectura de la Bíblia pels fidels i la seva lliure interpretació– en el terreny estrictament privat, lluny de tuteles sacerdotals o polítiques. En els casos més extrems (EUA), de fet, abandonava la cultura als poders econòmics. En alguns llocs, els Arts Council havien corregit aquesta tendència inicial: serien els organismes públics responsables de les polítiques culturals, sempre des d’una posició autònoma, no governamentals. El balanç resultaria positiu, encara que no faltarien les crítiques: periòdicament, se sentirien els marrameus que acusaven connivències amb uns o altres interessos. I és que, entre els humans, ja se sap, tota poma tendeix a criar algun petit cuc rosegador. D’aquí, la conveniència democràtica dels contrapesos.

El nostre CONCA tampoc no es dissenyaria a la mida dels Arts Council. De bon començament, va situar-se en un terreny intermedi, que integrava dues nocions: 1. La democratització i la iniciativa culturals, enteses com a drets universals, fan imprescindibles les polítiques de govern i, doncs, un Ministeri o Conselleria de Cultura. 2. Cal complementar aquesta instància governamental amb una altra instància pública no governamental, autònoma, dotada d’un paper prescriptor, que aporti coneixement, capacitat avaluadora, rigor tècnic, a les polítiques culturals, encara tan poc pautades, i que vetlli per l’autonomia de la cultura, assumint especialment la promoció de la creació artística en la seva pluralitat.

Des del 2008, els reiterats canvis al govern no han afavorit gens l’assentament òptim del model. Això ha fet que la ingent tasca de Carles Duarte i el seu equip, meritòria per tantes raons, hagi resultat de vegades una mica ranquejant. La relació entre la Conselleria i el Conca està cridada, de fa temps, a generar un potent cercle virtuós. Caldrà superar, però, el cercle viciós al qual tendim quan ens limitem a ensumar i defensar els respectius territoris. En els balls a dos, cal un esforç per no trepitjar-se, cal aprendre’s bé els passos i cal sobretot deixar-se endur per la música. En aquest cas, per la voluntat compartida de servei públic en favor de la cultura catalana.