Jutges polítics

Més enllà d’aprendre els termes correctes del judici del procés –com ara ajornar la sessió (i no aplaçar), interlocutòria (i no auto), esbrinar o investigar (i no averiguar), estar dret o assegut (i no estar de peu), o el tribunal ha decidit o ha resolt sobre la qüestió (i no fallat)–, hem de posar l’accent en el fet que el dia 12 de febrer va començar el judici de la vergonya espanyola per totes les vulneracions de drets fonamentals comeses als acusats i a tot un govern i un parlament, és a dir, a tot un poble sobirà. I és que més enllà de la terminologia i de la dialèctica tecnicojurídica, el 12 de febrer va començar un judici, sense causa delictiva, a un poble que va decidir l’1 d’octubre exercir el dret a l’autodeterminació amb la consegüent declaració d’independència aprovada el 10 d’octubre del 2017 i en suspens, de moment.

L’autodeterminació és un dret reconegut internacionalment. Tots els estats membres de les Nacions Unides resten obligats a adoptar-lo tan bon punt n’accepten les normes com a superiors dins l’ordenament jurídic propi, i la Constitució Espanyola l’admet de manera explícita a l’article 10.2: “Les normes relatives als drets fonamentals i a les llibertats que la Constitució reconeix s’interpretaran de conformitat amb la Declaració Universal de Drets Humans i els tractats i els acords internacionals sobre aquestes matèries ratificats per Espanya.”

D’altra banda, hi ha dos textos fonamentals que l’Estat espanyol ha signat i que està obligat a acceptar. Principalment, el capítol primer de la carta fundacional de les Nacions Unides, que diu que “els propòsits de les Nacions Unides són: [...] desenvolupar entre les nacions relacions amistoses basades en el respecte al principi de la igualtat de drets dels pobles i del seu dret a la lliure determinació, i prendre totes aquelles altres mesures adequades per a enfortir la pau universal.” Un text, a més, desenvolupat pel Pacte Internacional dels Drets Civils i Polítics, signat per les Nacions Unides el 16 de desembre de 1966 i adoptat també per Espanya, el qual diu a l’article 1 que “Tots els pobles tenen el dret d’autodeterminació. En virtut d’aquest dret, determinen lliurement el seu estatut polític i procuren també pel seu desenvolupament econòmic, social i cultural.”

Estem parlant, doncs, d’un judici polític tant en el contingut com en les formes, i és per això que en les declaracions de les defenses del primer dia el fil i el to discursius dels advocats defensors eren –com no podia ser d’una altra manera– polítics, perquè es jutgen drets fonamentals, com el de l’autodeterminació, un judici on estem veient la conversió legítima d’acusats en acusadors d’un estat més que qüestionat internacionalment i que serà jutjat a Estrasburg. I si votar no és delicte, i votar és un dret polític fonamental, ¿com és que un tribunal jutja aquests actes polítics? ¿Potser per una incompetència de la política de l’Estat?