Marchena ja s’ha perdut

La frase del dia d’ahir en el judici de l’1-O al Tribunal Suprem no la va pronunciar cap acusat ni cap advocat. La va articular el mateix president del tribunal i va ser paradigmàtica: “Jo ja m’he perdut”, va etzibar Manuel Marchena a l’advocada de l’Estat davant una enrevessada pregunta sense solta ni volta que Rosa María Seoane va formular a Jordi Turull, el qual va reblar el clau: “Jo també”, va rematar l’exconseller. Marchena i els seus cavallers togats de la trista figura s’han perdut pel camí marcat per un Oriol Junqueras i un Raül Romeva que amb una dialèctica magistral i contundent han defensat el dret a l’autodeterminació i evidenciat que aquest és un judici polític. Mentre que Quim Forn i Jordi Turull palesaven les evidents carències argumentals, i garrafals errors, dels dos fiscals i de l’anodina advocada de l’Estat que fa la impressió d’estar en via morta, mai millor dit pensant en el seu últim treball a Adif.

Marchena ha trepitjat merda, amb perdó. Primer va ser el famós Whatsapp que el va descavalcar de la totpoderosa presidència de la judicatura espanyola des d’on, segons Cosidó, havia de controlar el Suprem per la porta del darrere per al PP. Ara, Pedro Sánchez ha decidit complicar-li encara més l’operació salvapàtria situant unes eleccions generals en ple judici. I a sobre, les acusacions li fan figa. Per això, a ningú se li escapa el malestar del superjutge amb elles. I això que encara no hem vist Vox en acció. No pas, evidentment, per cap simpatia amb els dirigents independentistes asseguts al banc dels acusats. Ni tan sols per la bonhomia i equanimitat que falsament intenta projectar entre Madrid i Estrasburg. El malestar de Marchena rau en el fet que els fiscals i la resta d’acusacions són els col·laboradors necessaris en aquesta paròdia de judici per vestir la sentència condemnatòria que el magistrat té a la recambra de l’escopeta nacional. I a hores d’ara ja podem dir que a Marchena li ha sortit el tret per la culata, perquè l’aparença d’imparcialitat es dilueix davant la feblesa acusatòria d’uns togats que disparen amb pólvora del rei, però pólvora mullada al cap i a la fi.