I el Senat?

O sigui, la cambra de representació territorial, com diu l’article 69 de la Constitució Espanyola, la “intocable”, diuen, tot i que ja ha estat modificada, en un article important, amb una simple votació al Congrés dels Diputats, quan el PP hi tenia majoria absoluta. Són moltes les veus que consideren el Senat una eina política arnada. A l’hora de plantejar-ne la reforma, ningú no s’hi posa. El veiem més com una nosa, massa cara, per cert, que no pas un òrgan per dissenyar polítiques efectives de reequilibris exigibles. De sobte, però, ens adonem que el Senat pot ser, en mans del govern de l’Estat, una eina gairebé perversa. Quan el govern Rajoy decideix aplicar, com a resposta a la legítima aspiració de l’independentisme, l’article 155, ens adonem que la seva aplicació és possible “amb l’aprovació de la majoria absoluta del Senat”. I així va ser –per cert, amb el vot favorable també dels socialistes–. Ara alguns dels nous aspirants a manar han convertit aquest article 155 en una amenaça permanent. És a dir: no s’hi val a badar! En les primeres eleccions de fa quaranta anys, la candidatura al Senat de la circumscripció barcelonina, amb el nom de l’Entesa dels Catalans, va convertir en senadors tres homes cultes: Benet, Candel i Cirici (més tard, s’hi va afegir Lluís Maria Xirinacs). Doncs bé: les intervencions al Senat nou de trinca de Josep Benet són, encara avui, materials polítics notables, tant per les anàlisis que contenen, per la seva modernitat transformadora i per les propostes de futur per a la nostra petita pàtria. Ep! Haurem de votar, amb seny i amb rauxa, també per a un nou Senat.