El cotó groc

El cotó és blanc, d’un blanc sanitari, asèptic. El blanc no és neutre, ni inofensiu. Cada color té un bàndol, i el blanc té el seu, com el taronja, que s’abandera en un costat de la plaça o el negre, que senyoreja en un altre.

Després hi ha el cotó groc, que no és cotó, sinó que és mimosa, de groc delicat, llampant, esclat irreverent que endolceix el paisatge trist de l’hivern. Perquè hi ha mimosa, hi ha esperança que la primavera arribarà un dia o un altre. La mimosa és tràngol que passa, és llum que anuncia el final del túnel, és descans, és puresa, és llibertat.

La mimosa presidint el menjador de cada casa, ram exuberant, garlanda de bon dia, perfum com una dolça besada, moixaina que conhorta els ulls i l’ànim, natura capturada, que no captiva, recordatori que els captius són uns altres i que les cel·les de la vida són grises i la llum hi és escassa.

La natura atresora la veritable saviesa. L’home se’n creu, de savi, però és simple ignorància, una mala còpia del coneixement original. La natura és la saviesa primigènia, solidària, justa amb els justos, amable amb els oprimits, implacable amb aquells que l’ataquen. No hi ha odi en la humanitat que pugui abatre la força indomable de l’aigua brollant, del verd naixent i del color esclatant de totes les flors.

Després del cotó, la bandera. Després del cataplasma, la proclama. Després del groc de la mimosa, el groc flamejant de la ginesta. El groc sempre, i a per tot.