De reüll
Un exercici reconfortant
Els polítics no sempre veuen en la diferència una sana heterogeneïtat. A peu de carrer, en canvi, la transversalitat es viu amb normalitat i és una riquesa que hem de valorar i potenciar. Dijous vaig voler practicar un mer exercici d’observació durant la manifestació que es va fer a Girona, a la tarda. Em vaig situar a l’altura de la capçalera i em vaig quedar quieta, en un racó de la vorera, mentre la comitiva anava avançant. Era gaire multitudinària la manifestació? Imaginava que no tardaria gaire a saber-ho. Però em vaig equivocar. Van transcórrer exactament 60 minuts fins que el final de la protesta no va arribar a la meva altura. Seixanta minuts veient passar gent sense parar. Una barbaritat. Després vaig saber que era la manifestació més gran de la història de la ciutat. Però, més que la multitud, em va impactar la diversitat. Hi vaig veure polítics –actius i retirats–, esportistes, empresaris, sindicalistes i representants d’entitats socials, culturals i veïnals. I havia avis i nens petits. Famílies senceres, grups d’amics i gent solitària. Joves impetuosos. Gent que cantava. Gent que xerrava. Gent que anava en silenci. Alguns, de groc. D’altres, amb pancartes. O estelades. Gent de diferents races. La gran majoria, independentistes però també no independentistes, però demòcrates. Gent, i gent, i gent. Durant una hora vaig ser testimoni de la transversalitat d’aquest país. Un exercici reconfortant.