La foto que mai publicaré

Aquest és un mal article perquè trenca la norma que ni el periodista ni l’articulista han de parlar d’un mateix. Fins aquí les excuses, ara la història:

L’any 2016 vaig publicar a Capital Books la novel·la Infidels a la pàtria, una sàtira del procés independentista, una crítica dels polítics i de l’ofici de periodisme que agonitza per les redaccions, tot plegat amb una mica, o potser massa, de sexe perquè l’esquer narratiu és la història d’amor entre el president de la Generalitat, independentista, i la cap de l’oposició, fervent espanyolista,

Em va semblar que una bona manera de promocionar la novel·la seria trobar-me amb Inés Arrimadas i fotografiar la presumpta coprotagonista de la història amb un exemplar del llibre. El servei de premsa de Cs va lligar la reunió, però es va oblidar de dir-li a la seva cap el sentit de la trobada i el contingut del llibre. Quan Arrimadas va descobrir de què anava la novel·la va arrufar el nas. Ens vam fer la foto, amb el llibre, però em va dir que volia pensar-se si era convenient publicar-la. Em vaig comprometre a esperar i al cap d’uns dies des del partit em van demanar que no difongués la imatge. No ho vaig fer ni ho faré mai.

Temps després, amb motiu de la campanya electoral del 21-D, vaig demanar a Arrimadas una entrevista per al diari. Li ho vaig demanar dos cops; durant una roda de premsa i un dia que la vaig trobar al carrer amb la seva cap de premsa. Li vaig recordar l’episodi del llibre i la fotografia i que jo havia estat honest i no havia fet servir una imatge que em beneficiava a mi i, potser, la comprometia a ella. L’entrevista no es va fer mai.

Jo vaig ser honest, ella no. És evident que la política no està feta per a les actituds honestes, i el periodisme, tampoc. Així de be li va a ella, així em va a mi.