D’Amer a Nou Barris

Als senyors diputats de Ciutadans que van anar fa dos dissabtes a Amer se’ls notava massa que això de desfilar amb banderes i estendards els incomoda. Les duien amb indolència, deixant caure el pal derrotat damunt l’espatlla com si aquesta no fos seva (el pal, sí), com si posar color a les marxes fos cosa de la tropa, vaja... Però és clar, la tropa sí que la trauran del llit de bon matí per anar a passejar un ideal a cent quilòmetres de Tabàrnia... Total, que havien de fer ambient ells mateixos al voltant de la ja anomenada Princesa del Odio, l’única que havia de tenir les mans expedites per si tocava saludar algun despistat que no havia abaixat a temps la persiana de la botiga. Ai, aquests senyors diputats de Ciutadans...! S’emmirallen en l’Orde d’Orange i proven de tocar el voraviu als pobles separatistes, a veure si amb una mica de sort encenen algun Londonderry... Bé, escolta, que em sembla molt bé, tu! Que vagin a Amer com ja van anar a Tortosa per propiciar noves antonomàsies o a Santa Coloma de Farners per evidenciar que les carpes són catedrals enormes quan ningú no s’hi acosta. Tothom ha de poder circular lliurement i córrer el risc que uns altres se’n fotin. Segur que per a ells també és ridícul el fet que un centenar i mig de ciutadans de l’ANC de Nou Barris, Santa Coloma, Sant Adrià i Badalona s’apuntin cada divendres, des de 2017, a les Caminades per la República efectiva i l’alliberament dels presos polítics. Sense diputats al capdavant, sense focus ni càmeres, aquests altres ciutadans traginen pancartes, banderes, tendals i papereria per ser puntuals a la plaça Catalunya a les set del vespre. Després baixen pel Portal de l’Àngel, voregen la catedral, es planten una estona a la plaça de Sant Jaume i pugen per Portaferrissa i les Rambles. Fan voleiar banderes i alcen unes fotos gegantines dels presos. Caminen sense fer-se els desmenjats, amb convicció, i expliquen qui són i d’on venen a qui els ho demana. Ho repetiré: venen de Nou Barris, de Santa Coloma, de Sant Adrià... No m’adhereixo ni a les desfilades de qui volen els presos tancats durant anys i panys ni tampoc a les dels qui creuen que els traurem de la presó amb marxes grogues. Tanmateix, en l’actitud d’aquests segons hi veig noblesa, empatia i desafiament al poderós. En la dels senyorets orangistes, només el que deia: ganes de tocar el voraviu i d’encendre algun foc perquè el cosí abusananos pugui reprimir més. Sense gaire èxit, per cert...