LA GALERIA
El diari i les persones
No vaig viure el naixement d’El Punt Diari perquè estava fent la mili i no vaig tornar a estar actiu fins que el diari ja tenia un any. Després hi vaig escriure col·laboracions musicals fins que la vida i en Narcís Planas em van portar al món dels esports i no vaig tornar a El Punt, com tots en dèiem, fins que aquest diari ja tenia vuit anys. La setmana passada en va fer quaranta i hi he estat lligat des del 1987 com a treballador fent tots els papers de l’auca a la redacció, i ara com a opinador. Durant aquests gairebé trenta-dos anys vaig aprendre a estimar aquest diari i la seva història. Com a Punt Diari, com a El Punt (des del 1990 i des de llavors tothom en diu Punt Diari) i com a El Punt Avui. Les hem viscudes de tots colors, però han estat uns anys intensos i profitosos, on hem fet el periodisme que havíem somiat en un marc de llibertat i en defensa de les llibertats. Vaig viure el meravellós desè aniversari, la lluita pel GI, les detencions del 92 i la pressió que això ens va suposar, el Concert per la Llibertat, del 1992, reeditat el 2014, la lluita per salvar Castell, l’expansió pel territori, el naixement d’El 9, ara L’Esportiu, la compra de l’Avui. També coses no tan agradables. I una pressió brutal per ser un diari lliure que es deia independent, català, comarcal i democràtic. Però sobretot ha estat el diari de la gent. I per això el meu reconeixement a les persones que el van impulsar mitjançant la cooperativa Papirus i que, si m’ho permeten, personalitzaré en l’enyorat Just Manuel Casero i Pius Pujades. O els empresaris, amb David Marca al capdavant. Aquest aniversari no seria possible sense la feina d’aquella gent que ho va tenir molt difícil per tirar endavant un projecte nascut de la societat civil. Com oblidar el paper de Joan i Jordi Bosch, o ara el de Joaquim Vidal. Però al darrere d’aquests noms hi ha milers de persones que hi han treballat o col·laborat. Que en són subscriptors i lectors. Aquest diari és així gràcies a les persones. No em referiré als periodistes, perquè no hi cabrien i no vull fer cap tria. Entre ells hi tinc grans amics. Però aquest diari ha estat el d’en JAP i el d’en Pairolí, el d’en Joan Ribas i en Sísif, i el del MHP Puigdemont i el de tanta gent que l’ha fet possible, entre els quals el nom de Joan Vall Clara ha de ser destacat perquè sempre ha estat al davant i al darrere de gairebé tot. Quaranta anys són molts anys. Per molts anys més!