Green New Deal

A l’any 1932, enmig de la Gran Depressió, la crisi econòmica més profunda experimentada en temps moderns pels Estats Units i les economies occidentals, el president F.D. Roosevelt va proposar un Nou Pacte amb el poble americà. El New Deal. Eren una sèrie de mesures a curt termini per alleugerir els efectes de la crisi en la població, però va esdevenir un veritable canvi en el paper que el govern americà jugaria a la societat americana. Va ser la resposta a una crisi financera de grans dimensions similar a la que ha provocat la darrera Gran Recessió a partir de 2008, i que va ser deguda també a l’excés de crèdit i endeutament, mala regulació del sector bancari i la influència exagerada del món financer sobre el poder polític. No va ser un programa perfectament dissenyat i sovint combinava idees de tipus progressiu amb altres de tipus més conservador com, per exemple, la relaxació de les lleis antimonopoli. En tot cas, va contribuir a modificar el sistema polític i les seves prioritats d’una manera que ha arribat fins als nostres dies.

El Green New Deal és una estratègia similar. Ha estat iniciativa del moviment Sunrise, un grup de joves activistes creat el 2017, que proposa una estratègia d’intervenció pública per fer front a l’amenaça del canvi climàtic aconseguint que els Estats Units abandonin el model energètic basat en els combustibles fòssils.

Els objectius inclouen que els Estats Units passin, en 10 anys, a un model on el 100% de l’electricitat s’aconsegueixi mitjançant fonts renovables. L’estratègia és la creació d’una xarxa elèctrica intel·ligent que integri els desenvolupaments en enginyeria elèctrica i emmagatzematge d’energia i els avenços en les tecnologies de la informació i la comunicació per aconseguir eliminar les emissions de gasos d’efecte hivernacle en la indústria, l’agricultura i altres sectors. També vol que els Estats Units esdevinguin líders en l’exportació de tecnologia i serveis “verds”, per liderar l’ajut a altres països per reduir fins a zero aquestes emissions.

La iniciativa ha guanyat importants suports en l’àmbit polític, amb figures del partit demòcrata com Elizabeth Warren, Cory Booker o la recentment elegida congressista Alexandria Ocasio-Cortez, que ha esdevingut la principal valedora del programa. Darrerament el Green New Deal ha rebut també el suport de més de 600 grups ecologistes, que el qualifiquen com una “acció legal tan efectiva com visionària”. És poc probable que aquesta legislació sigui aprovada pel Congrés en el futur proper. Però es mantindrà present en el debat polític. El seu atractiu entre importants sectors de la població, especialment aquells políticament més actius, és innegable. Algunes veus ja han assenyalat que si el president Trump fa servir el concepte de seguretat nacional per superar algunes limitacions del poder presidencial i construir un mur a la frontera amb Mèxic, un altre president podria en el futur fer el mateix per tirar endavant aquest programa.

També les empreses estan reaccionant. ExxonMobile, una de les empreses petrolieres que més reticents s’havien mostrat a la inversió en tecnologies renovables, ha anunciat que començarà un pla d’inversió per construir en les seves gasolineres instal·lacions que permetin la recàrrega de vehicles elèctrics. L’empresa s’alinea així amb la resta de petrolieres, que estan programant grans nivells de despesa per desenvolupar i produir bateries i cotxes elèctrics en els propers cinc o deu anys.

Un partidari conegut del Green New Deal és el premi Nobel d’Economia Joseph Stiglitz. Més enllà de l’evident avantatge que suposa per al benestar humà la millora del medi ambient, hi ha dos punts que li semblen clau. El programa permetria utilitzar plenament un factor productiu, el treball, que està infrautilitzat. A més, en la mesura que donaria feina també a treballadors amb una qualificació mitjana o baixa, augmentaria la demanda d’aquest tipus de treball i en faria augmentar els seus salaris i el seu nivell de vida. Són aquests arguments en la tradicional línia keynesiana per valorar quan un augment de la despesa pública produeix un efecte positiu per a l’economia. També assenyala Stiglitz que aquests guanys es produirien ja a curt termini, raó per la qual el programa seria socialment acceptat amb rapidesa, un fet més difícil si els guanys d’un programa només es donen a llarg termini, com és el cas de la millora del medi ambient.

La possibilitat de fer front a una necessitat futura ineludible i alhora ajudar les economies a recuperar-se de les encara visibles conseqüències de la crisi econòmica, i l’evident contribució al reequilibri dels nivells de renda, fan aquest pla molt atractiu. De ben segur es mantindrà al centre del debat, als Estats Units, però també a Europa.