Jutjant Cuixart, i més coses

El 26 de febrer del 2019, a les 9.30 del matí, dintre del pròleg llarguíssim que té lloc ja fa dies i que avui ha entrat en setmanes i que tal com els actuants membres del jurat apliquen els procediments judicials, es podrien allargar les vistes fins a les primeres calors. Espanta pensar en el dictamen que pot sortir d’uns personatges que fan preguntes tan importants con la que transcric tot seguit. Havien parlat de les grans manifestacions a Barcelona, de les que el president d’Òmnium Cultural havia liderat la iniciativa i controlat amb els líders d’Òmnium, partit, govern i Mossos. En una d’aquestes de la qual li han demanat dades, amb còpia dels papers requisats, els ha contestat ràpidament. Un dels fiscals ha preguntat qui demanà, per als que feien passadís de seguretat i els que escorcollaven, unes racions de sopar. No inclogueren els guàrdies civils. Cuixart aclarí que en veure el descuit, els portaren tot seguit uns entrepans generosos. El fiscal ha repreguntat: “¿Puede dar la cifra de bocadillos?” La sala s’ha commogut! Ell ha dit seriós: “¡Uno para cada uno!”

A la una i quinze minuts, el president ha interromput l’interrogatori i li ha demanat que sigui concís en les respostes. Jo no crec haver escoltat mai ningú amb la facilitat de paraula, expressada amb gran rapidesa i claredat, vocabulari extensíssim i, ho he deixat per últim, la gran dotació de memòria. Com que no gesticula, ni es dona raó, ni fa ús de paraules elogioses de la seva claredat d’expressió, facilitat de paraula, somriure insinuat tan sols però permanent i, quelcom molt important, aclareix sense rancor les ridícules preguntes que li fan, amb tanta relació amb el cas com tenen els ous amb les castanyes.

Els col·legues de cel·la, sobretot els més joves, estic segur que escoltant el mestre Cuixart s’enlairen al cel de les oques i admiren aquest home que no és un home de lletres, sinó un industrial culte català, que ha trobat temps en la seva atrafegada vida per educar-se políticament, jurídicament, socialment i una colla de lliçons a qui calgui de com servir Catalunya. Si sempre s’ha descartat la violència per obtenir la independència anhelada, ara més que mai s’ha de refermar. Per què ens contesten des de les trinxeres?

No tinc espai per a dos intèrprets tan controvertits. Ell, Mariano Rajoy, fa el despistat, i Soraya Sáenz de Santamaría té un domini de les faccions important. Pot dir qualsevol bajanada amb un somriure juvenil a la cara. Té la veu bonica que, sumada a l’expressió, enganya el més pintat. Tot això sumat a un lleuger i graciós somriure, la fan no diré invulnerable, però en falta poc. Em confesso incapaç de desxifrar-la totalment a distància. En canvi Rajoy ho passà molt malament. Una vegada més deixà palès que no té nivell polític. Un interrogador hàbil podria fer-li dir de tot. Volgué en algun moment ser amable amb els catalans, però se li escapava la mala llet per les juntures. No s’entén com aquests exemplars de la fauna anticatalana circulen pels carrers. No fan por: fan pena!