Jutjant Cuixart, i més coses

El 26 de febrer del 2019, a les 9.30 del matí, din­tre del pròleg llarguíssim que té lloc ja fa dies i que avui ha entrat en set­ma­nes i que tal com els actu­ants mem­bres del jurat apli­quen els pro­ce­di­ments judi­ci­als, es podrien allar­gar les vis­tes fins a les pri­me­res calors. Espanta pen­sar en el dic­ta­men que pot sor­tir d’uns per­so­nat­ges que fan pre­gun­tes tan impor­tants con la que trans­cric tot seguit. Havien par­lat de les grans mani­fes­ta­ci­ons a Bar­ce­lona, de les que el pre­si­dent d’Òmnium Cul­tu­ral havia lide­rat la ini­ci­a­tiva i con­tro­lat amb els líders d’Òmnium, par­tit, govern i Mos­sos. En una d’aques­tes de la qual li han dema­nat dades, amb còpia dels papers requi­sats, els ha con­tes­tat ràpida­ment. Un dels fis­cals ha pre­gun­tat qui demanà, per als que feien pas­sadís de segu­re­tat i els que escor­co­lla­ven, unes raci­ons de sopar. No inclo­gue­ren els guàrdies civils. Cui­xart aclarí que en veure el des­cuit, els por­ta­ren tot seguit uns entre­pans gene­ro­sos. El fis­cal ha repre­gun­tat: “¿Puede dar la cifra de boca­di­llos?” La sala s’ha com­mo­gut! Ell ha dit seriós: “¡Uno para cada uno!”

A la una i quinze minuts, el pre­si­dent ha inter­rom­put l’inter­ro­ga­tori i li ha dema­nat que sigui concís en les res­pos­tes. Jo no crec haver escol­tat mai ningú amb la faci­li­tat de paraula, expres­sada amb gran rapi­desa i clare­dat, voca­bu­lari extensíssim i, ho he dei­xat per últim, la gran dotació de memòria. Com que no ges­ti­cula, ni es dona raó, ni fa ús de parau­les elo­gi­o­ses de la seva clare­dat d’expressió, faci­li­tat de paraula, som­riure insi­nuat tan sols però per­ma­nent i, quel­com molt impor­tant, acla­reix sense ran­cor les ridícules pre­gun­tes que li fan, amb tanta relació amb el cas com tenen els ous amb les cas­ta­nyes.

Els col·legues de cel·la, sobre­tot els més joves, estic segur que escol­tant el mes­tre Cui­xart s’enlai­ren al cel de les oques i admi­ren aquest home que no és un home de lle­tres, sinó un indus­trial culte català, que ha tro­bat temps en la seva atra­fe­gada vida per edu­car-se política­ment, jurídica­ment, soci­al­ment i una colla de lliçons a qui cal­gui de com ser­vir Cata­lu­nya. Si sem­pre s’ha des­car­tat la violència per obte­nir la inde­pendència anhe­lada, ara més que mai s’ha de refer­mar. Per què ens con­tes­ten des de les trin­xe­res?

No tinc espai per a dos intèrprets tan con­tro­ver­tits. Ell, Mari­ano Rajoy, fa el des­pis­tat, i Soraya Sáenz de San­ta­maría té un domini de les fac­ci­ons impor­tant. Pot dir qual­se­vol baja­nada amb un som­riure juve­nil a la cara. Té la veu bonica que, sumada a l’expressió, enga­nya el més pin­tat. Tot això sumat a un lleu­ger i graciós som­riure, la fan no diré invul­ne­ra­ble, però en falta poc. Em con­fesso incapaç de des­xi­frar-la total­ment a distància. En canvi Rajoy ho passà molt mala­ment. Una vegada més deixà palès que no té nivell polític. Un inter­ro­ga­dor hàbil podria fer-li dir de tot. Volgué en algun moment ser ama­ble amb els cata­lans, però se li esca­pava la mala llet per les jun­tu­res. No s’entén com aquests exem­plars de la fauna anti­ca­ta­lana cir­cu­len pels car­rers. No fan por: fan pena!