La tristesa

Truco sense cap esperança a un restaurant per demanar taula per a ara mateix, em diuen que ja hi puc anar i penso: “malament”. Abans s’havia d’encomanar amb molta anticipació. En el menjador mig buit, l’amo em diu: “No remuntem la caiguda que vam detectar a partir de l’octubre del 2017; la gent no està animada; té poques coses per celebrar i es queda a casa.” A mi em sembla que la deserció s’ha d’atribuir també a un altre factor –la qualitat i el servei han baixat, no els preus–, però al cap d’uns dies la xarcutera del mercat m’observa: “Veig la gent trista.” La xarcutera tracta amb molta gent. Quan he agafat tanda a la màquina expenedora de tiquets tenia deu clients al davant. Em miro el tiquet: té alguna cosa de les màscares amb banyes de la tragèdia grega, una fesomia diabòlica. Abans no m’hi havia fixat. “Tornarem a les alegries d’abans?”, em pregunta la xarcutera. No soc endeví, però li transmeto poques esperances.

El judici als líders independentistes dona alegries fictícies: els acusats i els seus advocats són brillants, els fiscals són ineptes i cauen a cada moment en el ridícul... Sí, sí, molt bé: però la presó es manté i cada dia els acusats hi han d’anar a dormir. L’argument de la rebel·lió no surt per enlloc, però l’inflexible jutge que presideix la cerimònia no ha dictaminat excarceraments. Els acusats, forts d’esperit però corporalment desmillorats, ja no saben com posar-s’hi. Uns seuen en un lloc, uns altres en un altre, darrere els seus advocats... Des que han començat a declarar els testimonis sembla que el judici ja no els interpel·li, que es parli d’una altra cosa. Com volem que davant aquestes imatges la xarcutera vegi gent feliç i, el restaurador, taules plenes? Potser els que troben bé el correctiu judicial i carcerari? La xarcutera i el restaurador no em parlen d’excepcions. La tristesa i el desànim són universals. Al referèndum, més de tres-cents mil van votar que no. Molts també van ser atonyinats. És una dada. Potser hi ha alegries i motius de celebració entre els que troben en els fets l’excusa per destruir l’autonomia? Encara els veig més malhumorats. Només roseguen ossos i estelles.

El lehendakari Urkullu ha explicat aquesta setmana al judici com van anar les negociacions entre Rajoy i Puigdemont, amb ell d’intermediari, per evitar la catàstrofe del 27 d’octubre que ens ha dut aquí. Qui pot estar content, hi insisteixo? L’expresidenta de Rajoy va començar rient i disposada a tallar la millor cansalada i va acabar destrossada i, diria, inapetent. Va declarar també Ada Colau, l’alcaldessa de Barcelona. No és independentista, no va facilitar espais de votació però va anar a votar. Va dir que se li parteix l’ànima quan veu tancats a la presó tants amics i gent excel·lent.