La piràmide invertida

Una regla fins ara elemental i preceptiva del periodisme informatiu diu que el titular d’una notícia, a més de convidar el lector a llegir-la, ha d’exposar, concentrat, el seu interès més rellevant. “Cuixart fa un al·legat a favor de la llibertat i la democràcia”, posem per cas, i per no moure’ns de l’actualitat del judici que s’està celebrant a Madrid en contra dels líders independentistes. O “Uns atracadors assalten una joieria en ple dia al passeig de Gràcia”, si ho prefereixen. Els diaris de paper mantenen la norma. Una altra cosa són alguns digitals: “Invectiva de Cuixart al tribunal.” “Atracament milionari.” Entres a la notícia i, si parla de Cuixart, primer explica com el declarant anava vestit, quins gestos feia amb les mans, a quina hora va començar a parlar. La “invectiva” triga a arribar. Segueixen unes consideracions sobre el judici en general i sobre la justícia en particular, o a l’inrevés. I la “invectiva”? La “invectiva”, les paraules de l’interpel·lat, es fa present al paràgraf final. Que l’atracament es va produir al passeig de Gràcia i que va ser en una joieria també es dilata. Primer hi ha hagut una descripció del carrer i de la gent que hi passava. Vostès, si són lectors de digitals, m’entenen perfectament. La regla de què els parlava en començar afegeix que la redacció de la notícia ha de ser al revés: primer la substància, la “invectiva” o el botí, i després els detalls. Al gremi en diem “la piràmide invertida”. Com que soc un toca-sons que no està mai al cas de res, primer em vaig pensar que aquesta manera de titular i redactar s’havia d’atribuir a la imperícia de periodistes joves o poc formats. Vaig arribar a reclamar als directors que els corregissin. Ara ha sabut que és a propòsit. Els digitals, si són d’accés gratuït, es nodreixen de subvencions i de publicitat, emoluments que depenen de les vegades que els lectors “cliquen” i entren a cada notícia. Si el titular ho diu tot, pot passar que no la “cliquin” i no hi hagi penetració. Hi ha un altre barem: l’estona que els usuaris esmercen a llegir-la. Com més triguin a arribar al cos de la notícia, més justificació davant els subvencionadors i els publicitaris.

Diu que els diaris de paper, amb les seves formulacions periodístiques tradicionals, tendeixen a extingir-se. No sé si els digitals de què parlo no acabaran fent la mateixa fi. Presumeixen d’immediatesa, i deixen la substància per al cap de mitja hora. Esperar per esperar, i en benefici de la bona redacció, més val el diari de paper de l’endemà.

Vaig impartir dos cursos de periodisme a la Ramon Llull. No m’han cridat més. Que no sigui que insistia en la narrativa clàssica i no preveia els digitals. Ben mirat, per què ha d’estar invertida la piràmide si la seva acomodació descansa per la base?