La nosa catalana

Els ho dic als meus amics madrilenys: “Heu fet massa per nosaltres. ¿Per què no us allibereu de tanta nosa i ens deixeu tocar el dos d’Espanya?” El comentari, a tocar de la biblioteca Pedro Salinas de la Puerta de Toledo, té lloc a sota d’un dels monuments a favor de Fernando VII, El Deseado, que bé mereix que el canonitzin, atès que –a pocs metres d’on som– va decretar l’execució del general Riego, el de l’himne, i va ser, a més, qui va reinstaurar la Santa Inquisición. Els ho comento: ara, a la fi, la dreta espanyola –PP i Cs– han trobat, amb Vox, dux ad astra et semita, el seu pal de paller, que dona sentit a tot allò que volen ser i fer. Amb aquesta nova energia patriòtica, que recupera l’estil del falangisme més genuí, ja no els cal apel·lar a les voluntats d’autogovern que apareixien, tan ben definides, al punt tercer de l’Assemblea de Catalunya, dels anys setanta, abans de la mort del general Franco, que havia designat el nou rei Borbó i que encara avui té plaça al Valle de los Caídos.

Suggereixo la relectura dels textos que antologava Maria Aurèlia Capmany, amb tants i tants discursos dogmàtics contra “la falsa via” dels catalans que aspiraven a l’autogovern. No és per casualitat que el primer cop que les tropes franquistes penetren el 1938 a Catalunya, per la banda de Lleida, imposin, manu militari, l’abolició de l’Estatut, altrament tan desnerit, del 32, amb un comentari definitiu: “En mala hora concedido por la República.” Tanco: si els meus amics ens fan fora de la seva “una, grande y libre”, dormiran més tranquils, que la pobresa també ajuda a dormir plàcidament.