Policia i convivència

La declaració d’Enric Millo i d’alts càrrecs del Ministeri espanyol de l’Interior en el judici sobre el procés al Suprem va posar ahir de manifest dues concepcions ben diferents sobre quin ha de ser el paper de la policia en una societat suposadament democràtica: per una banda, la d’aconseguir el compliment de les resolucions judicials peti qui peti, obrint-se pas a cops de porra fins i tot entre avis i nens (murs o escuts humans, en les paraules de Millo, dels fiscals i de responsables del govern de Rajoy que han desfilat fins ara per la sala de vistes del Suprem, ves quines coincidències, en una expressió d’origen bèl·lic que recorda com justificava el govern dels Estats Units la mort de civils en els bombardejos de la primera guerra de l’Iraq i en els de Belgrad). Per altra banda, la visió defensada pels responsables dels Mossos d’Esquadra, almenys pel que fa al 20-S i a l’1-O: prioritzar la convivència, la mediació i la seguretat de tothom, fins i tot la dels ciutadans resolutivament desobedients, abans que aconseguir la resolució de l’actuació per la força. Al govern espanyol li va irritar que la jutgessa que prenia les regnes de l’actuació de l’1-O posés sobre la taula la necessitat de garantir aquesta convivència i seguretat, i van fer veure que no hi era. Als Mossos se’ls pot recriminar que no han estat tan exquisits amb la pau social en altres actuacions, on la contundència per aconseguir l’objectiu va deixar pel camí cossos contusionats, ferits i detinguts innecessaris. I últimament semblen més preocupats que no els acusin de ser tous amb els independentistes que no pas de complir el requisit civilitzat de no aixecar la porra si no és del tot necessari.

Una frase dels responsables espanyols de l’Interior que han passat pel judici aquesta setmana va ser glacialment aterridora: en realitat, va dir l’ex-secretari d’estat de Seguretat, van ser suaus, perquè podrien haver estat legítimament molt més contundents per aconseguir l’objectiu. No els va caldre més: el govern català, acorralat entre aquesta primera demostració de violència massiva i la impossibilitat d’obrir cap negociació, va retirar-se i va proclamar la Generalitat “ciutat oberta” perquè hi entrés el 155 de Rajoy, Sánchez i Felip VI sense causar més danys a la població. Equivocat o no, paternalista o prudent, en tot cas és un altre model de tractar els ciutadans.