Injusta cultura

Hem sen­tit a dir un munt de vega­des que el sec­tor cul­tu­ral hau­ria de ser exem­plar en matèria d’igual­tat entre homes i dones. Hau­ria. La rea­li­tat és una altra ben dife­rent. Després de lle­gir l’informe que ha pro­mo­gut el Con­sell Naci­o­nal de la Cul­tura i de les Arts (Conca) sobre les injustícies de gènere en el món de la cul­tura, la depri­ment con­clusió és que aquest sec­tor que hau­ria de ser modèlic és un dels més hos­tils per a les dones. Suspèn totes les assig­na­tu­res: la de les opor­tu­ni­tats d’accés i pro­gressió a llocs de poder i de lide­ratge, la de reco­nei­xe­ment, la sala­rial, la de la visi­bi­li­tat... L’estudi, que han ela­bo­rat Anna Villar­roya i Maite Bar­rios, recu­pera i encreua recer­ques que han fet els dar­rers temps dife­rents obser­va­to­ris. N’hi ha de tan demo­li­do­res com la que revela que els cen­tres d’art de Bar­ce­lona només van expo­sar un 14,3% d’artis­tes dones entre el 2011 i el 2015. El que és pit­jor és que sovint part d’aquest mise­ra­ble 14,3% (deci­dit, no ho obli­dem, per direc­tors homes) es pro­grama per satis­fer una quota, no per con­ven­ci­ment. L’informe ges­tat per Villar­roya i Bar­rios (han fet un tre­ball extra­or­di­nari amb la com­pli­ci­tat de més de 400 pro­fes­si­o­nals, homes i dones) des­plega una sèrie de mesu­res que si s’apli­ques­sin (repe­tim: si s’apli­ques­sin) rever­ti­rien aquesta situ­ació. I no s’inven­ten la sopa d’all, no: tot, o gai­rebé tot, està reco­llit en lleis que ningú, o gai­rebé ningú, està com­plint. I així estem.