Gratis per al país

Xevi Xirgo, el director d’aquest diari, va ser cridat a declarar dimecres a la tarda a “sala segona” on se celebra el judici contra els independentistes catalans. Primer va haver de rectificar com es diu. El tribunal no sap ni qui crida. Molts cops li escriuen Xirgu. Es veu que la Margarita Xirgu, actriu de les obres de Federico García Lorca morta a l’exili uruguaià, és present al cap de tothom. Va actuar mai la Xirgu al Coliseum de Barcelona? Em suggereix la pregunta la insistència amb què aquest teatre havia sortit el matí del dia que en Xirgo va anar a declarar. La secretària judicial que es va escapar pel terrat de la conselleria d’Economia havia dit que per sortir del teatre on havia anat a parar després de saltar un mur s’havia barrejat amb els actors. Tanta teatralitat... A la cúpula del Coliseum Ricard Salvat havia mantingut una companyia de teatre pròpia. Alexandre Cirici hi havia fundat l’embrió del Museu d’Art Contemporani de Catalunya, el Macba. Tot mig clandestí, com es feia tot a Catalunya durant el franquisme.

Xirgo va admetre, perquè és obvi, que aquest grup de comunicació havia acollit publicitat institucional sobre el referèndum. El fiscal va veure el cel obert. El cel se li va tancar quan Xirgo va manifestar que la inserció de l’anunci es va interrompre quan un tribunal la va prohibir. El cel li va caure tot a sobre quan va dir que l’empresa del diari no va cobrar res per l’anunci, com es fa amb qualsevol campanya d’interès positiu per al país. Som de treballar gratis, quan l’ocasió s’ho mereix. Abans d’en Xirgo, uns publicistes i dissenyadors també havien declarat que no van cobrar a la Generalitat per la feina. En realitat aquest judici posa en evidència que l’Estat espanyol, amb els seus polítics, els seus magistrats, els seus policies i guàrdies civils, la seva premsa i les seves elits no comprèn com ho tenim muntat: que fem teatre paral·lel i acumulació d’obres artístiques a la cúpula del Coliseum; que mantinguem entitats altruistes; que Jordi Cuixart tampoc no cobri per presidir Òmnium Cultural; que aquesta entitat pugui tenir més de cent cinquanta mil socis, i pujant; que ens estimem tant les nostres institucions polítiques –cosa inoïda en altres llocs, on són vistes amb recel– que el 20 de setembre sortim a defensar-les quan entren a escorcollar-les. I que ens deixem partir l’espinada per poder votar. Per això detestem més la declaració d’Enric Millo, que és català i sap com ens hem hagut d’espavilar a falta d’un estat. El judici també posa en evidència que l’Estat espanyol ens és incomprensible. El teníem per dèbil. El trobàvem fins i tot risible. Alguns es van pensar que seria senzill desempallegar-nos-en. “Ens hem d’entendre”, “hem de dialogar”... Sí, però parlem idiomes tan diferents, tot i ser tan pròxims...