Raó d’Estat

La sentència d’Altsasu i el judici de l’1-O són un escarment: Espanya no es toca. Una baralla de bar que en una altra zona (tal com s’ha demostrat a Almeria) hauria rebut una sentència mínima, comporta que tres joves navarresos estiguin podrint-se a la presó des de fa 851 dies. El judici a l’1-O ha entronitzat la Raó d’Estat, un principi temible que en nom de la pàtria és capaç de conculcar drets democràtics (de decisió, discussió, ideologia, de llibertat d’expressió, de reunió, de defensa...). En virtut de la Raó d’Estat, per exemple, no passa res perquè un autobús ple de policies coregi el xenòfob “¡A por ellos!”, ni perquè uns policies facin burla del físic de Junqueras o recreïn la seva violació a la presó. Però en canvi, Carme Forcadell ha de respondre per unes piulades que ni tan sols eren seves.

Felipe González revalida Franco i Pinochet. Aznar i Guerra clamen per un “155 indefinit”. El rei interfereix en el judici (“No és admissible apel·lar a una suposada democràcia per sobre del dret”). L’establishment mediàtic difon aquestes dues idees pervertides i pervertidores: “fora de la llei, no hi ha democràcia”, “la democràcia emana de la llei, i no a l’inrevés”. La Raó d’Estat s’imposa de manera aclaparadora, i tant la vella esquerra com la nova vella esquerra autoritzen per la via activa de la passivitat que, contra l’independentisme, (quasi) tot estigui permès: indefensió, arbitrarietat, confinament, exili, imputació o presó. L’únic espai de salt democràtic era el de la discussió política. Amb l’èmfasi obscè de “l’independentisme havia de preveure la força de l’Estat!”, els presumptes equidistants també naturalitzen aquest desmantellament de drets d’una part de la població, la independentista. El futur no pot ser gaire més erm. Enfront d’aquesta força despietada, per a alguns de nosaltres comença un exili interior.