“«¿Por qué no te callas?»”

La frase pronunciada per Joan Carles I a la XVII Cimera Iberoamericana celebrada a Santiago de Xile el 10 de novembre de 2007 va fer la volta al món. La dirigia al president veneçolà Hugo Chávez que, en una picabaralla amb José Luis Rodríguez Zapatero, insistia a qualificar de feixista José María Aznar, una hipèrbole que segurament subscriuria molta gent.

A l’Europa del segle XX les monarquies que van ser còmplices del feixisme o de les dictadures foren substituïdes per règims republicans després d’unes eleccions (Espanya, eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, fugida d’Alfons XIII i proclamació de la República el dia 14) o de la celebració d’un referèndum sobre la naturalesa de l’Estat (Itàlia, 2 de juny de 1946; Grècia, 8 de desembre de 1974). A Espanya la instauració de l’actual monarquia borbònica emana directament de la dictadura (llei de successió de juliol de 1947 i nomenament per Franco del seu successor en la persona del llavors príncep Joan Carles de Borbó el 22 de juliol de 1969). I així, malgrat aquest pecat original, mai es va consultar als ciutadans si preferien la monarquia o tornar a la república brutalment escapçada pel cop d’estat de juliol de 1936 i la subsegüent guerra civil. De fet, la forma de govern no s’ha pogut votar mai ja que el règim monàrquic anava incorporat en el paquet constitucional de 1978, una carta magna redactada sota l’amenaça del soroll de sabres a unes casernes on el franquisme seguia ben viu.

Per això no causen sorpresa les pulsions autoritàries de l’actual rei Felip VI i el poc respecte que demostra per aquells ciutadans que no comparteixen la seva visió unitària d’Espanya, que manifesten altres sentiments identitaris o que aspiren a una democràcia de millor qualitat. Només des d’aquesta pulsió autoritària es pot fer un discurs com el del 3 d’octubre de 2017 o manifestar, en iniciar-se el judici contra el procés, que “no es admisible apelar a una supuesta democracia por encima del Derecho, pues sin el respeto a las leyes no existe ni convivencia ni democracia, sino inseguridad, arbitrariedad y, en definitiva, quiebra de los principios morales y cívicos de la sociedad”. Les declaracions del rei del 20 de febrer de 2019 van fer un trist favor a la tan esbombada –només s’insisteix en allò que manca o que cal perfeccionar– separació de poders.

Sí que sorprèn, tanmateix, que el govern de Pedro Sánchez interposés un recurs davant el Tribunal Constitucional (TC) contra la resolució del Parlament de Catalunya de l’11 d’octubre de 2018 per la defensa de les institucions catalanes i les llibertats fonamentals, en què rebutja i condemna la presa de posició i les ingerències de Felip VI en el conflicte català i la justificació de la violència policial del 1-O. El Parlament reafirmava també el seu compromís amb els valors republicans (el PSOE no era republicà?) i demanava l’abolició de la monarquia en entendre que era una institució caduca i antidemocràtica.

Però, més enllà del mal que van fer les declaracions del rei del 20 de febrer a la credibilitat de la democràcia i la justícia espanyoles, traspuen una pulsió autoritària reprovable. És cert que sense estat de dret no hi ha democràcia; però, també és certa l’afirmació contrària: sense democràcia no hi ha estat de dret. De fet són les dues cares d’una mateixa moneda i no sembla raonable reivindicar la prevalença de l’una sobre l’altra. En altres paraules, fer prevaldre la llei sobre els valors democràtics fonamentals –i el dret a decidir ho és– comporta el perill d’acabar abraçant una concepció totalitària de la política on l’imperi de la llei –concebuda aquesta com un absolut immutable o forçant-la i retorçant-la fins a límits inimaginables– pot acabar anorreant les llibertats.

Però ull!, que la persona del rei, segons la Constitució (art. 56.3), “és inviolable i no està subjecta a responsabilitat”, és a dir, com ja es desprèn de les seves declaracions del 20 de febrer i del discurs del 3 d’octubre, és un irresponsable. Si hi afegim les declaracions d’alguns testimonis, de dubtoses conviccions democràtiques i constitucionals de joventut, que sota jurament han declarat en el judici del procés que l’1 d’octubre no es van produir càrregues policials –allò que van veure els meus ulls què eren doncs?– o que “les masses” van exercir la violència en la concentració davant de la conselleria d’Economia el dia 20 de setembre!!! –violència que ningú va veure en cap moment– convindrem que ha arribat el moment de dir-li ben fort a més d’un “¿Por qué no te callas?”