Tots de cos a terra

La cosa comença a fer por de veritat. Tornem a sentir afirmacions i mentides per boca de polítics votats que pensàvem superades. El feixisme, aquell que furga en el dolor de l’home desorientat per traure’n el pitjor, té millor salut que mai. El líder dels qui manifesten més clar el que són, és el candidat de Vox, Santiago Abascal, que fins i tot té un admirador a Nova Zelanda. Per tal d’acontentar els més ignorants, ara demana l’alliberament de la compra i venda d’armes, seguint els exemples dels seus amics, Bolsonaroo, Saviani i Trump. Si la petició sembla esbojarrada, hi ha un fons més paorós i proper. D’una banda, els mitjans de televisió estatals donen prioritat als successos més lamentables i execrables per atiar les flames de la venjança i de l’odi en els espectadors. De l’altra, han convertit una guerra, iniciada per ells mateixos, en un combat personalitzat fins fer sentir cada ciutadà com una possible víctima d’un atac musulmà contra la població civil. Mai parlen que entre les víctimes dels bombardejos dels EUA, Aràbia o l’OTAN també hi ha molts civils. Aplanen el camí perquè les seves ànsies de poder, de destrucció i d’odi s’imposin. Gent que rebaixa el discurs polític al nivell, per exemple, d’aquell home que sempre és al bar jugant a la màquina entre gots de vi i que de tant en tant deixa anar “Habría que matar a todos los moros y maricones” o “eso con Franco no pasava”, “son todos unos ladrones”, etc. L’home solitari del bar s’adona que no està sol, i que un de superior a ell a tots nivells se li adreça per fer-li saber que pensa exactament igual. I el problema és que la tàctica els dona bons resultats, davant uns partits ancorats en el passat i que no saben o no poden donar resposta a una convulsió tan gran com la que vivim tant a àmbit nacional com internacional. Tot i que em consta que encara no hi ha prou sonats per donar la majoria a uns líders, que semblen extrets directament dels tamborets d’un club de carretera, sí és factible que formin part d’un govern. Un govern disposat a pactar amb el dimoni i que ha assumit perfectament l’estil d’anar només a la contra. El discurs xenòfob s’ha descobert com una eina indispensable per aconseguir o mantenir els percentatges en la política tradicional. No vull pecar de pessimisme però tinc la sensació que de moment guanyen les batalles. Quina por!