Metgesses

Dels 485 estudiants de la Facultat de Medicina de la UdG, 365 són dones i 120, homes. Això vol dir, ni més ni menys, que hi ha un 75% de dones. Però tot i aquesta contundent majoria femenina, és poc probable que elles arribin mai a dirigir un centre hospitalari. Llevat que canviïn molt les coses. I que, a més, el canvi sigui ràpid. Fa temps que el sexe femení domina les aules de medicina, i les de la UdG no són cap excepció. Hi ha qui aprofita aquesta evidència numèrica per defensar que només és qüestió de temps que acabi la discriminació de gènere en el sector sanitari. Que només cal esperar que aquestes estudiants arribin al mercat laboral. I tot resolt. Semblaria un bon raonament, si no fos que la realitat desmenteix aquestes previsions. Van passant els anys i la gestió i direcció del sector sanitari, o sigui la cúpula, continua mostrant una vergonyosa superioritat masculina. Només una desena de la seixantena d’hospitals públics de Catalunya estan dirigits per dones. I alguns estudis calculen que només el 5% de les metgesses accediran a un lloc de responsabilitat durant la seva carrera professional. No cal afegir gaire res més. O potser sí. Tornant a la UdG, a l’equip directiu de la seva Facultat de Medicina només hi ha una dona entre els set membres la integren. No es tracta ara de fer-ne sang, sinó tot el contrari. Especialment si tenim en compte que la facultat està d’aniversari ja que fa 10 anys del naixement dels estudis de medicina a la UdG. És en aquest context de celebració que van aparèixer en aquest mateix diari les dades sobre el gènere del seu alumnat. I és tan bona ocasió com qualsevol altra per reivindicar, una vegada més, el paper de les dones. I també, per descomptat, per reivindicar l’encert dels que van apostar per crear aquest grau, tot i els respectables dubtes i recursos limitats. Encara recordo quan vaig anar a fer donació del cos a la ciència al que en aquell moment era una facultat acabada de néixer. Estava instal·lada en uns barracons a Montilivi i per accident vaig entrar a la sala de disseccions. I la veritat és que veure on podien anar a parar les meves restes em va fer dubtar sobre si acabar de fer el pas. Per sort avui les coses han canviat i la facultat és un referent, sobretot gràcies la seva metodologia d’aprenentatge basat en les habilitats. I això es mereix una felicitació.