Gènere de punt

L’any 1959, el govern de Franco va concedir ajudes perquè les fàbriques renovessin la maquinària. Les de Mataró s’hi van acollir. La majoria, unes quatre-centes que directament o indirectament donaven feina a prop de deu mil treballadors, eren del tèxtil. Moltes de les velles màquines van ser rescatades pel senyor Jaume Vilaseca, ell mateix fabricant. Aquí se situa la gènesi de la seva col·lecció. Les màquines noves van ser un altre dia desplaçades per unes de més modernes. El senyor Vilaseca les va igualment acaparar. Un altre dia, el sector tèxtil mataroní va entrar en crisi. Les fàbriques van tancar. L’empobriment va enriquir la col·lecció, ara custodiada pels successors del senyor Vilaseca, constituïts en una fundació que du el seu nom. Fa una pila d’anys aquests successors em van convidar a visitar el local on guardaven les màquines. Màquines, i també teixits, catàlegs, cons, fils, embalatges, dissenys... No s’hi cabia, tot el material es trobava estampit. “Esperem que un dia Mataró ho situï en un museu.” Vaig identificar la màquina Jumberca que la mare havia fet rodar. Vaig reconèixer les overlock que tantes dones havien tingut a casa. Vaig sentir l’olor de la borra i del seu dels engranatges, l’olor que el Mataró de la meva infantesa havia desprès de dia i de nit. Un museu? Va trigar a arribar, però al final l’Ajuntament s’hi va posar bé. Es va restaurar l’antiga fàbrica Can Marfà, dotada d’una xemeneia imponent i de naus amples, i la maquinària de la col·lecció Vilaseca va trobar acomodació. Diumenge en vam inaugurar una última fase.

El gènere de punt se situa en l’escalafó més baix i feble del tèxtil. Produïa sobretot roba interior, amb poc valor afegit. Si Clark Gable es treia la samarreta, el negoci se’n ressentia. Si Marlon Brando se la posava, s’eixorivia. Si els marroquins s’animaven, la crisi. En conseqüència, Mataró no té fàbriques com les observables a Manchester, Sabadell o Terrassa. Era una indústria de barraques d’uralita, d’entradetes, de pati interior, de contramenjadors. Can Marfà n’és la més magnífica excepció.

Hi va haver la reclamació de sempre: que aquest patrimoni, únic a Europa perquè enlloc més es va fer gènere de punt de manera tan intensiva, sigui conegut i apreciat més enllà de Mataró. Quan sortia, entrava un regidor del PDeCAT, a l’oposició. “T’has perdut els discursos”, li vaig dir. Es va esverar: “Quins discursos? Estan prohibits quan es fan inauguracions en període electoral.” Suposo que vol dir que estan prohibits per la Junta Electoral, la que ha fet retirar els llaços grocs que ell defensa exhibir. Els que diuen respectar les indicacions judicials se’n salten els preceptes, els que les desobeeixen en volen el compliment... Fabriquetes, gènere de punt...