El groc

Com podrem, d’ara endavant, jugar al parxís sense el groc? I els pobres canaris, que es queixen a Twitter? I les margarides, tan ufanoses? Queda prohibida la icterícia. I la bandera espanyola? És clar: és “roja y gualda”, res de groc. I el verd? Com podrem fabricar el verd sense groc? I el deliciós Submarino amarillo, dels Beatles? Està també prohibit? L’Albert Espinosa ja pot plegar com a escriptor, després d’escriure sobre ignominiosos sers grocs. I Van Gogh o Goya? Què en farem dels seus grocs, tan lluminosos i fragants?

Totes aquestes barbaritats resulta que són ben reals: si els escoltem, sobretot la Junta Electoral Central (observeu que és central), tot allò que és groc és un pecat ple de ressonàncies separatistes (es pot separar allò que no està unit?), que estafen amb la seva sola presència més de la meitat de Catalunya... Com ho saben, quants som? Han fet un referèndum d’amagatotis per saber-ho? Com ens han comptat? A sobre, el més famós dels judicis és típic de les comèdies de l’absurd. Guàrdies civils sofrents per la por de les mirades amenaçadores que els llançaven els revoltats, cosa que, ai las, no els succeïa quan van perpetrar un cop d’Estat. Escoltar el discurs de guàrdies civils que, sense proves, acusen de violents les víctimes del seu brutal atac, obeint ordres: dels mateixos que ara els ordenen que fingeixin uns fets que no són enlloc, i amb l’aquiescència del jutge Marchena, que no vol proves gràfiques, per massa contundents.

Encara no ens hem adonat que som una colònia? Que ens han conquerit per les armes, que vam perdre la guerra contra Castella i que, per tant, no tenim drets civils? Si de cas, una paròdia, però res més. El grotesc està dominant l’escena espanyola. Assistim a una comèdia, que a sobre no té cap gràcia, amb unes víctimes que pateixen presó i exili. Uns fan el ridícul i d’altres han de patir en la seva indefensió, en condició de víctimes. Ja n’hi ha prou, no?