De set en set
Sara Muñoz
La sensibilitat d’una sabata
Sento a la ràdio un anunci d’una important companyia d’assegurances que ofereix un servei nou als pares: anar a recollir la canalla quan està de colònies, en cas que es posi malalta, i dur-la de nou a casa. Em poso les mans al cap. I em pregunto fins a quin punt estem deshumanitzant la societat si quan ens truquen dient-nos que el nostre fill o filla està a quaranta de febre no som capaços d’abandonar d’immediat allò que tenim entre mans per córrer a recollir-los i, sobretot, a abraçar-los. O si estem envoltats de companys de feina que no són capaços de llançar-nos un cable davant una situació així. D’acord que pot donar-se el cas d’uns pares, o un pare, o una mare, en què tots els avis visquin a Conca i la trucada t’agafi a dos-cents quilòmetres de la casa de colònies. O amb una cama trencada a casa que t’obligui a demanar ajuda, tot i que això no t’impedeix acompanyar l’empleat de torn. Però si la companyia d’assegurances ofereix el servei amb aquesta alegria, deu ser que té estudiat que molts clients el valoren positivament, tant si en fan ús com no. Després ens estranyarà que aquell nen o nena que recorda com un estrany el va recollir de la casa de colònies quan era una ànima en pena, quan sigui pare o mare, trobi normal que el veí del tercer quarta el substitueixi a la reunió de l’escola perquè aquell dia està massa ocupat per poder atendre les necessitats de la criatura. Això sí, seguim queixant-nos que el món va ple de gent amb la sensibilitat d’una sabata.