La sensibilitat d’una sabata

Sento a la ràdio un anunci d’una impor­tant com­pa­nyia d’asse­gu­ran­ces que ofe­reix un ser­vei nou als pares: anar a reco­llir la cana­lla quan està de colònies, en cas que es posi malalta, i dur-la de nou a casa. Em poso les mans al cap. I em pre­gunto fins a quin punt estem des­hu­ma­nit­zant la soci­e­tat si quan ens tru­quen dient-nos que el nos­tre fill o filla està a qua­ranta de febre no som capaços d’aban­do­nar d’imme­diat allò que tenim entre mans per córrer a reco­llir-los i, sobre­tot, a abraçar-los. O si estem envol­tats de com­panys de feina que no són capaços de llançar-nos un cable davant una situ­ació així. D’acord que pot donar-se el cas d’uns pares, o un pare, o una mare, en què tots els avis vis­quin a Conca i la tru­cada t’agafi a dos-cents quilòmetres de la casa de colònies. O amb una cama tren­cada a casa que t’obli­gui a dema­nar ajuda, tot i que això no t’impe­deix acom­pa­nyar l’empleat de torn. Però si la com­pa­nyia d’asse­gu­ran­ces ofe­reix el ser­vei amb aquesta ale­gria, deu ser que té estu­diat que molts cli­ents el valo­ren posi­ti­va­ment, tant si en fan ús com no. Després ens estra­nyarà que aquell nen o nena que recorda com un estrany el va reco­llir de la casa de colònies quan era una ànima en pena, quan sigui pare o mare, trobi nor­mal que el veí del ter­cer quarta el subs­ti­tu­eixi a la reunió de l’escola perquè aquell dia està massa ocu­pat per poder aten­dre les neces­si­tats de la cri­a­tura. Això sí, seguim quei­xant-nos que el món va ple de gent amb la sen­si­bi­li­tat d’una sabata.