La Revolució dels Cocos

L’any 2019 podria veure néixer un nou estat independent. De moment, aquest nou membre de la comunitat internacional l’haurem d’anar a buscar als mars del Sud i, en concret, a Melanèsia. Es tracta de Bougainville, un conjunt d’illes situades al nord de les illes Salomó, però que pertanyen a l’estat de Papua Nova Guinea des que aquest país va independitzar-se d’Austràlia el 1975. En realitat, les illes Bougainville haurien de formar part des de tots els punts de vista –geogràfic, cultural i ètnic– de les illes Salomó, però els interessos colonials europeus les van deixar lligades políticament a la gran illa de Nova Guinea, en el que va ser literalment un intercanvi d’illes entre Alemanya i Gran Bretanya a principis del segle XX. Per complicar-ho tot més va aparèixer la maledicció dels recursos naturals quan el 1969 es va descobrir a la gran illa de Bougainville un dels dipòsits de coure i or més grans del món. Ràpidament, la companyia minera angloaustraliana Rio Tinto va negociar amb el nou govern independent de Papua Nova Guinea l’explotació de la mina de Panguna, i les muntanyes de la regió van esbudellar-se amb brutals explosions per extraure’n el coure. Els residus altament tòxics de la mina, formats per arsènic, plom i mercuri, es van vessar durant anys als rius de Bougainville, que van provocar una catàstrofe ecològica sobre una superfície enorme de terreny.

Un dels propietaris de les terres contaminades, Francis Ona, va desafiar Rio Tinto exigint una compensació de deu mil milions de dòlars per la desfeta ecològica. La resposta del govern papú i de la companyia minera va ser el menyspreu i l’escarni. Ona no ho va dubtar un moment i amb un grup d’homes va cercar refugi a les muntanyes on va fundar el 1988 l’organització guerrillera Exèrcit Revolucionari de Bougainville, que al llarg de deu anys va combatre l’exèrcit regular de Papua Nova Guinea. Es va conèixer com la Revolució dels Cocos. El conflicte va conduir a un bany de sang amb la mort de vint mil persones, un deu per cent de la població de Bougainville. Bona part de les víctimes civils van morir de fam o malalties, ja que el govern de Port Moresby va decretar un bloqueig naval absolut a les illes insurrectes. El gran triomf del moviment independentista va ser el tancament de la mina de Panguna, que a dia d’avui continua inactiva.

Després de deu anys de guerra i tres de difícils negociacions, Nova Zelanda va aconseguir que se signés un acord de pau entre els rebels i el govern papú que va conduir a la creació del govern autònom de Bougainville. Francis Ona va rebutjar l’acord i una part dels seus seguidors el van proclamar rei de les muntanyes de Me’ekamui amb el nom de Peii I fins que va morir l’any 2005 de malària en circumstàncies poc clares. Tot i això, la major part dels comandants guerrillers es van adherir als acords de pau i han format part del govern autònom aquestes darreres dècades, com és el cas del número dos de l’ERB Joseph Kabui, que va esdevenir el 2005 el seu primer president. També es va acordar celebrar un referèndum d’autodeterminació un cop s’hagués completat el desarmament de l’illa i hagués cessat la violència per complet. Una comissió internacional independent encapçalada per l’exprimer ministre irlandès Bertie Ahern, amb qui el president Carles Puigdemont es va reunir fa dos mesos a Dublín, ha certificat les condicions favorables per celebrar el referèndum i després d’un ajornament de darrera hora, s’ha decidit que el 12 d’octubre es durà a terme el referèndum amb la següent pregunta: Vol que Bougainville sigui un estat independent o vol que gaudeixi de més autonomia?

La immensa majoria dels habitants de Bougainville, encapçalats pel seu president John Momis, opten per la independència, de manera que s’espera un sí rotund per la creació d’una nova república. Tanmateix, els perills que assetgen la nova república no són pocs. Ha aparegut en escena un estrany personatge anomenat Noah Muingku que porta el títol de rei Peii II, com a successor del difunt líder històric Francis Ona, i manté el control sobre una petita regió del sud de l’illa principal on s’oposa a la creació d’una república. Diu que ell ja és el cap d’estat del regne de Bougainville sobirà. Per la seva banda, el govern de Port Moresby sembla decidit a fer l’impossible per avortar la separació, molt especialment perquè no volen perdre els beneficis que una propera obertura de la mina de Panguna podria aportar a Papua Nova Guinea. De fet, els acords de pau van deixar fixat un peatge molt complicat de superar per als independentistes: el resultat del referèndum ha de ser ratificat pel Parlament de Papua Nova Guinea. Sigui quin sigui el resultat de tot el procés, ara per ara el reconeixement del dret a l’autodeterminació dels pobles no és cosa del passat sinó del futur. Aquest cop a una nació del Pacífic. On serà el proper?