‘Yo, maldita india’

Hi viuen amics, i per això anem sovint a Medellín, que, a la plaça, mostra l’escultura al conqueridor de Mèxic, ara fa cinc-cents anys, Hernán Cortés, el més notable dels seus fills. He llegit un seguit de biografies hagiogràfiques sobre un estrateg astut i cruel que, en nom del rei d’Espanya, i aprofitant tensions entre asteques i altres col·lectius d’indígenes, va aconseguir eixamplar, i com!, espais enormes, d’un continent, tot just descobert des dels missioners-conqueridors, en nom de la fe catòlica i de Castella.

Fa uns quants anys, el 1988, ens havien convocat, al Xile de Pinochet, a una sèrie de professionals d’Europa, i d’altres països de l’Amèrica Llatina, del món de “la cultura”, sota el signe de Chile, vive, i de Chile crea, amb l’intent de pressionar contra la proposta d’un referèndum, marca Pinochet, que pretenia legitimar-lo en un poder cruel. Els actes tenien lloc en espais de signe religiós, tolerats pel govern xilè. A més de debats apassionants, vàrem participar en un acte, emmarcat per una pancarta enorme que deia: “Me cago en el V Centenario!”, en què un dels organitzadors va fer la proposta de salpar un vaixell “per exigir a Espanya un desgreuge… i per tornar els mirallets que els militars i els missioners regalaven als indígenes, abans de batejar-los”.

El dramaturg Jerónimo López Mozo –que, per cert, havia nascut el 1942 a Girona– acabava de publicar: Yo, maldita india, versió antagònica a tota la faramalla oficial del V Centenario de Sevilla 1992. Com va dir Ricard Salvat, López Mozo abordava un diàleg entre l’home i la història, entre l’aparença i la veritat. En canvi, el nou rei Borbó, també Felip, s’ha apuntat a la versió retrògrada de tot plegat. Quin càstig!