La pèrdua de símbols

Aquests darrers dies han pogut veure a les planes del diari com Platja d’Aro ha vist com perdia el Màgic Park. És obvi que la pèrdua per al municipi es va produir amb el tancament, però ara l’enderroc n’esborra l’empremta per sempre. Només l’hemeroteca, les fotografies antigues o els vells reportatges en conservaran la brillantor que li donaven els neons, les màquines recreatives de tot tipus, els autos de xoc o la pista de patinatge. Els pobles i municipis van perdent irremeiablement part dels seus vestigis històrics. A Girona, per exemple, també està desapareixent de mica en mica la Sala de Ball. Alguns hi devien passar moltes hores nocturnes, més o menys mal invertides, segons es miri, i ara aquells records queden fets miques per donar pas al nou urbanisme. Ja són pocs els que recorden la fàbrica de Can Sarasa que encara dona el nom al sector i alguns l’emprem sense ja haver vist mai la fàbrica en marxa, almenys que ho recordem. Els canvis es van produint i amb el temps només els que van fent anys recorden què hi havia abans. No fa tants anys, el que ara és la plaça Miquel de Palol era una trama de quitrà entre horts i un petit corriol sense asfaltar unia el sector del Güell amb la parròquia de Sant Salvador i la Devesa. El creixement de la ciutat i les necessitats urbanístiques van transformar la zona. Com el parc Central, que en tres o quatre dècades haurà passat d’un estol de vies i ferralla mecanitzada a un parc de curta vida, amb el carrer Rafel Masó que el creuava, per deixar pas al que avui tenim a la zona del parc Central, producte de l’arribada de l’alta velocitat. Ara, al llibre Girona desapareguda, amb els grans fotògrafs del segle XX és possible comprovar aquests canvis notables; alguns encara ho recordaran de la memòria jovenívola, a altres ens servirà per descobrir com eren antigament els espais. Encara recordo com el pas per l’escola Eiximenis des de l’edifici Ave Maria es feia per un carrer estret de vorera maldestra. No n’era conscient, que en aquelles naus hi havia una de les fàbriques més simbòliques de la ciutat com era la Grober, on s’hi va fer la plaça Constitució, ara plaça 1 d’Octubre. Les ciutats es reinventen des de dins i es renoven per afrontar el futur. En el cas dels Químics, una altra xemeneia en recorda el passat industrial. Sinó, sempre ens quedaran els testimonis gràfics per recordar-ho o enyorar-ho.