El poder de la premsa

Avui posaré a prova el poder de la premsa, el poder del quart poder. També la paciència del lector per un cas tan nimi, tan local, tan de vorera de casa. Tan “costumista”.

Quan es va decretar l’alerta quatre de terrorisme, d’això fa dos anys, l’Ajuntament de la meva ciutat va dipositar unes jardineres de grans dimensions entre cada plàtan dels que adornen i ombregen la vorera de casa. L’operació va coincidir amb la fira de Nadal que s’instal·la a la plaça de més amunt. Hi havia hagut un atac a una fira de les mateixes característiques en una ciutat alemanya, i les autoritats municipals van prendre precaucions. Les jardineres feien impossible que un vehicle malintencionat irrompés a la fira passant per ull entre els arbres. Com que en aquella plaça se celebren molts esdeveniments al llarg de l’any, les jardineres es van mantenir. Un dia, la brigada municipal va desplaçar la de davant de casa per deixar pas a un camioneta que havia de practicar unes obres al paviment. Les obres van ser fetes, la camioneta se’n va anar i la jardinera no ha estat des de llavors retornada a lloc sinó que es manté descol·locada, inútil per a la funció que se n’espera i incòmoda per als vianants. Ho vaig anar a dir a un municipal que passava. En va prendre nota. No hi va haver reacció, i hi vaig insistir. La jardinera mantenia la posició. Ho vaig fer observar al jardiner que passa de tant en tant a regar-li les plantes. Em va dir que ho comunicaria al superior. A vostès el superior els ha fet cas? A mi i al regant, tampoc.

En una escola pública es va espatllar un ascensor. Feia unes batzegades que posaven en perill els usuaris. El director va trucar a la conselleria perquè enviessin uns operaris. Els operaris no es feien presents. Va optar pel conducte reglamentari: instància i registre d’entrada. Els operaris van aparèixer. La persona que havia atès la trucada a la conselleria sempre hauria pogut dir que no l’havia rebuda. El paper oficial va afavorir la diligència reparadora: ningú no hauria pogut negar-li l’existència, si l’ascensor era motiu d’una desgràcia. Esperonat per l’exemple i ara ja per punt i per veure què passava, em vaig personar a l’ajuntament. Em van fer omplir un paper exposant el motiu de la queixa. El van introduir en un ordinador, me’l van segellar, me’n van donar una còpia. Han passat set dies i la jardinera segueix desplaçada. No tinc por ni crec que hi hagi d’haver cap atemptat. Ara: si n’hi ha un, algú de l’Ajuntament rebrà de valent, i a mi la medalla al civisme no em servirà de consol.

Més que un article sembla una carta al director. Noble gènere periodístic. Serà més efectiu que els avisos orals i oficials? Ens haurem de refiar de la força de convicció de la premsa? N’hi queda? Ja els en donaré notícies.