Una mort llunyana

“Mamita, ponte al celular que te llaman de Guayaquil.”

“Dime, cariño, dime...”

Es fa un silenci llarg, profund, amarg. La dona escolta, i a poc es contreu i crida de dolor. No pot creure el que sent. Arrenca en un plor profund, horrible... Un plor que només pot fer una mare quan li fan saber que li han mort un fill.

El que narrem és un fet recent, d’ara mateix. Ometem tota referència a les persones per respecte a la seva intimitat. Membres d’una família equatoriana que fa molts anys que estan entre nosaltres. Gent honrada, servicial, treballadora. La mare ja és anciana, i els seus descendents han procurat guanyar-se la vida amb molt d’esforç personal.

Allà –a la ciutat de Guayaquil– hi va quedar un germà de 37 anys, casat, pare de tres fills menors. No feia gaire que l’home es va poder comprar un taxi, pagant-lo a terminis. Content de sentir-se encarrilat, feia serveis, amunt i avall en aquella urbs de tres milions d’habitants. Un d’aquests dies li pugen al taxi uns homes que li indiquen que els porti a un lloc determinat. Una carrera com tantes altres. Però al cap de poc, i aprofitant un descampat, els individus treuen pistoles, li fan parar el cotxe, i l’obliguen a baixar. L’home, espantat, suplica que s’emportin el vehicle, però que no el matin, perquè és pare de tres fills. Res a fer. Li claven uns trets i el deixen agonitzant. Morirà camí de l’hospital. Aquella gent s’emporta el cotxe. El més corrent és que el desballestin i es venguin les peces. Difícilment els enxamparan. Són “professionals”.

Consternació en la família d’aquí i la d’allà. La mare i un germà agafen un avió i tornen a Guayaquil. No ho havien fet en molts anys, perquè el trajecte és car. Però era imprescindible acomiadar-lo i abraçar-se amb la resta de la família, ja que entre altres drames col·laterals, els queda l’obligació de continuar pagant un cotxe que ja no tenen.

Segons Google a Guayaquil s’han comès més de quaranta assassinats aquest any, en només tres mesos. Sembla que hi ha bandes veneçolanes, fugides del seu país, sicaris que maten per encàrrec, i alguns per compte propi, sense cap altra raó que aprofitar un mercat de segona mà.

La mort ens impressiona quan toca algú proper, conegut, apreciat. El que passa a la resta del món no aguanta més d’una ullada a un titular de diari. Entre les persones que ens han vingut no tothom ho ha fet per motius econòmics. La inseguretat és cada vegada més generalitzada a mig món, però no tan freqüent entre nosaltres, per ara. La falta d’ocupació, de referents, d’educació, de principis i l’abisme de les diferències socials ho pot escampar com una taca d’oli. Les proclames de molts polítics actuals, d’aquí i d’arreu del món, amb llenguatges barroers, agressius i mentiders, no ajuden gens a mitigar-ho.