Manuel Girona a Salàs

Quan va ser president, José Montilla va voler visitar els tres punts de Catalunya en aquell moment més deprimits. Va anar a Manresa, que llavors passava una crisi aguda, va anar a un lloc que no recordo i es va fer present al Pallars Jussà. Un grup de periodistes el vam acompanyar. Va dinar a Tremp amb els alcaldes de la comarca. Els de la comitiva ho vam fer en un menjador a part. Va sortir un home una mica enfurismat de l’àpat presidencial. Era l’alcalde de Salàs, molest perquè Montilla no tenia previst visitar el seu poble. Ens va convidar a fer-ho quan volguéssim. L’oportunitat se m’ha presentat aquest cap de setmana. També la de tornar a saludar l’alcalde. Salàs havia tingut una gran esplendor quan era el centre de la fira anual d’animals de peu rodó, importantíssima al país. Té dos bars d’una capacitat que no s’explica sense els tractants que s’hi havien reunit. Unes ballarines dutes del barri xino de Barcelona amenitzaven les transaccions i l’oci. Un home tocava el piano. Va venir el tractor, i Salàs va caure en la decadència sostinguda. Montilla el podria haver perfectament visitat. L’atractiu del poble són ara les botigues. No botigues de comprar i vendre, que no se’n veuen, sinó en exposició. Siscu Farràs, professor d’història jubilat, ha ocupat les entrades de les cases del poble amb una barberia tal com eren abans les barberies; un estanc amb Ideales, Bisonte i Marlboro; una farmàcia que conté des de les herbes a pes fins als específics; un colmado amb Norit i flam Potax; una impremta, una merceria; un quiosc... El material acumulat li serveix per explicar no només l’evolució del comerç sinó la del país. De la pesseta a l’euro, de la publicitat tranquil·la a l’agressiva, de la navalla a la màquina d’afaitar. Del Guerrero del Antifaz a la mort de Franco. Vaig reptar-lo a tenir els envasos de cartó que quan era petit embolicaven un bacallà salat infame. Farràs, col·leccionista total, ho té tot. Les escoles demanen visita. Fa ensumar una ampolla de Floïd a una mare jove. “De què fa olor?” “Del meu avi.” “Un deu.”

Què té a veure el banquer i financer barceloní Manuel Girona amb Salàs? Absolutament res. El canal d’Urgell que va sufragar cau lluny. Al vespre, però, es presenta al bar la tesi doctoral dirigida per Jordi Nadal que ha elaborat i publicat la lleidatana Lluïsa Pla sobre la nissaga dels Girona. Farràs fa una classe magistral sobre l’evolució de moltes famílies catalanes: de pagesos a financers passant per comerciants i industrials. La Lluïsa tira amb intenció: Manuel Girona no podia ser catalanista perquè el concepte no estava aleshores formulat i ell era monàrquic i senador, però en els seus últims escrits va deixar dit que en l’Espanya burocràtica i centralista Catalunya no podia avançar adequadament.