El botó central

Hem pujat dalt de tot de la torre del castell de Mur. La satisfacció davant el paisatge del Pallars Jussà, des d’aquí visible en tota la circumferència, és general. Ahir, dissabte, va ploure tot el dia. Aquesta nit ha nevat al Montsec i a altres elevacions de les quals no retinc el nom. Si fins divendres els camps tenien color de cremat després d’un hivern sense precipitacions, avui són verds, amb clapes d’un groc sa i viu. La neu assegura l’aigua que alimenta els pantans, tan nombrosos a la comarca. “Aquella esllavissada, què és?” “Fa anys va fer enfonsar el poble de Puigcercós, que es va reconstruir una mica més enllà. Només en va quedar mig campanar, vegi. El Pallars té un terreny inestable.” El castell de Mur va ser construït sobre una roca segura. Em consola saber-ho. “Allà, Tremp; més lluny, Isona, allò és Talarn; aquí a sota, una granja. El Pallars Jussà és la comarca amb més bestiar de Catalunya.” No en dubto, però no he vist cap animal pasturant en aquests dos dies. Tampoc es veu gaire gent, ni als nuclis urbans, Tremp, la capital, a banda. Tots els pobles semblen abandonats. El fum d’una xemeneia o un llaç groc en un balcó contradiuen amb prou feines la impressió. “Fixi’s que a Talarn són més extenses les construccions militars que el poble mateix.” Talarn havia acollit l’escola de sotsoficials de l’exèrcit espanyol. Cada any era notícia perquè el rei distribuïa els diplomes als graduats i Jordi Pujol li anava al darrere amb una reproducció de l’espasa de Jaume I, que entregava a l’alumne més avantatjat. Ara l’escola ha entrat en procés de desmantellament.

En Vidal Vidal ens va portar ahir a dinar al restaurant Lola de Talarn. La mestressa l’ha tingut un temps tancat per problemes de salut i l’ha reobert aquesta setmana. Un dona-me’n-dona-me’n de cuina local deliciosa. “Aquí hi venia el rei.” L’anterior, és clar. Hi va haver una època que fins i tot per als menys monàrquics entaular-se on ho feia el rei era una garantia. El rei d’ara, on dina? Ens abstindríem d’anar-hi, si ho sabéssim. Potser sigui veritat que “el règim del 78” s’enfonsa.

Abans del dinar, en Vidal ens va dur a visitar una central elèctrica de les moltes que té la comarca. La revolució industrial catalana va ser possible gràcies als pantans del Pallars. La vaga de la Canadenca de fa cent anys justos va començar no a Barcelona sinó més amunt d’on ens trobem, a Cabdella. La jornada de vuit hores ve d’aquí. Els pantans van ser construïts per andalusos, murcians i aragonesos. La gent de la terra no es va implicar en les feines pròpies d’esclaus egipcis, i això que la fil·loxera els acabava de deixar sense res. Molts van preferir l’Argentina, ja ha quedat dit en aquests articles del meu tomb pel Pallars Jussà, amb punt final al botó central del castell de Mur.