Una petita modèstia (i 2)

Arran de l’últim arti­cle meu publi­cat per aquest diari el 7 de març pas­sat (“Una petita modèstia”), el doc­tor Fran­cesc Pla­nes, metge i escrip­tor a Bada­lona, em va enviar aques­tes rat­lles:

“Vagi per enda­vant que la teva Tri­buna del 7-3-19 d’El Punt Avui em sem­bla excel·lent. Excel·lent i pro­vo­ca­dora com a tu t’agrada. Vol­dria dis­cu­tir –però, sobre­tot, com­ple­tar– alguns aspec­tes que cal­dria tenir en compte. No diré res que no sàpigues, encara que el teu arti­cle ho dis­si­mula. O m’ho sem­bla. La nos­tra soci­e­tat cata­lana, i totes, sense excepció, estan for­ma­des per gent de tota mena, amb capa­ci­tats molt dife­rents. Talents, si vols. Si fem una gràfica, en orde­na­des –quan­ti­tats– i en abs­cis­ses –capa­ci­tats–, en surt una cam­pana de Gauss. En el cim de la cam­pana hi ha un gruix molt impor­tant de ciu­ta­dans amb capa­ci­tat intermèdia: la medi­o­cri­tat. En l’extrem de la dreta, el nom­bre es redu­eix pro­gres­si­va­ment, hi ha els més capaços, i a l’esquerra, els menys capaços. Ente­nem la capa­ci­tat o el talent com alguna intel·ligència o la suma d’intel·ligències: abs­tracta, artística, manual pràctica, memorística, analítica, sintètica, per als idi­o­mes, per a la pràctica espor­tiva... Ja ha pas­sat a la història aque­lla valo­ració glo­bal per punts que no porta enlloc. Dels millors, cadascú en té la seva llista: Ein­stein, Tho­mas Mann, Mah­ler, Messi, Alice Munro, Zucker­berg, Mercè Rodo­reda... i tants altres que han des­ta­cat per damunt de la medi­o­cri­tat i que van acon­se­guir apro­fi­tar les seves capa­ci­tats.

Per defi­nició, la majo­ria de ciu­ta­dans som en la medi­o­cri­tat. Lla­vors ve la segona part. Quina acti­tud ha de tenir, hem de tenir, cada un dels medi­o­cres? La més sen­sata seria accep­tar la rea­li­tat i inten­tar desen­vo­lu­par al màxim allò per al que esti­guin dotats. Aquí va un altre com­po­nent de la capa­ci­tat: l’acti­tud enfront de la vida i dels altres. Al cos­tat de la vida i dels altres. No hi veig res de dolent que els qui ho vul­guin s’ins­tal·lin còmoda­ment en la seva capa­ci­tat medi­o­cre i vis­quin tan bé com puguin, amb un esforç també medi­o­cre. Sense per­ju­di­car ter­cers i no volent apa­ren­tar més del que són.

Si, ara, els medi­o­cres i els no tan medi­o­cres tenen –tenim– la il·lusió d’acon­se­guir, amb la inde­pendència, una soci­e­tat millor, res a dir. M’hi apunto. I si abans no havien –no havíem– dit res, millor tard que mai. Un des­per­tar sob­tat? Jo creia en el fede­ra­lisme. Què vols fer-hi? Espera, que això no s’ha aca­bat. Qui sap on ani­rem a parar? Bé, tu i jo ho sabem. Allà mateix on han anat tots els nos­tres esti­mats que ens han pas­sat al davant.

Ningú està obli­gat a esforçar-se al màxim. Qui ho ha dit, que no em puc dei­xar por­tar pel bres­sol de la medi­o­cri­tat per gau­dir de la vida, de la meva vida pos­si­ble? Pen­sem en la vida del Sud, del Ter­cer Món. Hi ha menys gent feliç? Més o menys benes­tar? Depèn. Tam­poc podran recla­mar que la soci­e­tat els doni més del que ells donen. Aquí, al meu enten­dre, hi ha un pro­blema: exi­gir més que donar. No seria gaire encer­tat que tot­hom volgués ser un gran científic, escrip­tor, polític, eco­no­mista, artista o espor­tista... Déu ens guardi d’una tal bar­ba­ri­tat. Que molts cata­lans tre­uen més pit del que valen? Segur. Ho podríem com­pa­rar amb madri­lenys, anda­lu­sos o argen­tins... On seríem, en aquest rànquing de la supèrbia? Els xine­sos no els conec prou.

Lla­vors ve el tema de la modèstia. Molts cata­lans ens pen­sem que som el melic del món. El melic, de cap manera; ara ho són els nord-ame­ri­cans, els ale­manys, els core­ans i els xine­sos. Som dife­rents? I tant! Som estranys, ja ho crec! Enlloc ha pas­sat el que passa aquí, sense cap guerra. Ningú ens entén, la prova més clara que som dife­rents. Millors? No. Espe­ci­als? Molt. La classe tre­ba­lla­dora? No sé com se n’ha de dir, però ja m’entens. He de con­fes­sar que no conec el tema prou a fons. Vaig néixer al car­rer de la Mercè i he vis­cut al car­rer d’en Cueta i el de Guifré, sem­pre a Bada­lona. Mai he pas­sat gana. Ja veus, poc món. Una pas­sada per Cer­van­tes m’hau­ria anat bé, però, per sort meva, m’ho vaig estal­viar.”

És una ‘reflexió esto­cada’ que agra­eixo sin­ce­ra­ment al doc­tor Pla­nes. Jo pre­te­nia par­lar de la modèstia i de la medi­o­cri­tat com a vir­tuts, si es vol, metafísiques. Pot­ser vaig fer-les ater­rar mate­ri­al­ment amb ago­sa­ra­des inter­pre­ta­ci­ons històriques i soci­als. Que­din com a prova del ter­reny en el qual encara ens queda tant per expli­car-nos com a indi­vi­dus i com a soci­e­tat; millor, en tant que indi­vi­dus soci­als, per més que hi hagi raons per dub­tar-ne seri­o­sa­ment.