El divendres del judici

Demà, Divendres Sant, és un dels millors dies de l’any, ho reitero. Si més no, entra en els meus preferits. Per començar, no hi ha diaris. Trobaran estranya l’observació, venint de qui hi escriu cada dia un article. No és perquè m’estalviï d’elaborar-ne un. La no obligació d’anar a la bústia a recollir el diari o d’anar al quiosc a adquirir l’altre que llegeixo cada matí trenca una rutina que m’indica que em trobo en un dia diferent de tots els altres. M’agraden els dies distingits. Sant Esteve i Cap d’Any són els altres dies sense diaris.

Després hi ha el silenci. És el dia més silenciós de l’any, sobretot al matí i a ciutat. Quan era petit la Setmana Santa era d’observació tan rigorosa i el Divendres Sant tan carregat de dramatisme que aquest dia els ajuntaments emetien un ban imposant quietud. No es podia xiular ni cantar ni jugar a pilota. No podien circular els cotxes, si no era en cas d’urgència. Hi havia molt pocs cotxes, de manera que la recomanació era supèrflua. Ara els possibles xiuladors i cantors han sortit amb el cotxe massiu a esquiar. En aquestes condicions, la publicació ara d’un ban com aquell faria creure als ajuntaments que els seus governats són gent obedient i disciplinada.

L’àvia i després la mare elaboraven per dinar el preceptiu bacallà amb panses i ou dur. N’he heretat la recepta i la tradició. També la traça, mal m’està dir-ho. És fàcil de fer i el resultat gustatiu evoca no la cuina popular, que és d’on ve, sinó l’alta cuina. L’altre dia el cuiner Joan Roca, campió mundial de les grans sofisticacions, deia que el seu plat preferit era la sopa de pa amb menta i un ou batut que encara li fa la mare per sopar. (A casa substituïm la menta per la farigola. La tastaré amb menta, si ell ho suggereix). Sembla que aquestes coses es diguin per dir i per fer-se l’interessant i l’humil, però jo entenc perfectament el propietari d’El Celler de Can Roca i crec a cegues en la seva sinceritat. El bacallà amb panses: aquell contrast entre el salat i el dolç, aquella emulsió del suc... estic segur que també entra en els seus plats preferits. Ceba, un pensament de safrà picat amb un puntet d’all, i ai, fillus, que deia l’àvia

A la tarda anava, i encara hi vaig sempre que puc, a seguir l’ofici de Divendres Sant. Tres capellans reciten el text més impressionant de la literatura universal: la Passió segons Sant Joan. “Quod est veritas?”, pregunta Ponç Pilat al reu. Diumenge, diumenge de Rams, els parlava de l’olor de palmó d’aquell dia i de tota la Setmana Santa. Em preguntava si el perfum arribava a les presons. Hi arriba el del bacallà amb panses i ou dur? Segur que no. Passat festes, de nou a judici. La pregunta de Ponç Pilat era una burla. Què importa la veritat quan està en joc la unitat de l’imperi?