‘A cup of tea’

El Brexit ha causat un estat de desànim, tensió i divisió social entre els anglesos sense precedents. Ara són molts els que creuen que la cosa s’havia d’haver plantejat com un procés de dos referèndums. Un per saber si es tractava de quedar-se o marxar. I si guanyava la idea de sortir de la EU, un segon referèndum dos anys més tard per validar les condicions de la separació legal pactades de mutu acord. Com que el Brexit semblava tan improbable, ningú no es va preocupar de prendre aquesta cautela. Ho van deixar tot en mans de la pulsió binària: sí o no. Res de mitges tintes. L’emoció del què, sense el feixuc destorb d’haver de pensar en el com. Política emocional. Sí és sí; no és no. I ara tots a córrer (molts, diuen, cap al terapeuta perquè no suporten les tensions de la situació). Què en pensa el meu amic anglès del partit conservador? Hem quedat per fer un te. No l’havia vist mai tan alterat. El Brexit el posa a cent. Ell és contrari al Brexit. Ja no vol entrar en qüestions tècniques, ni en les penoses negociacions actuals, ni en el guirigall d’un Parlament desorientat i encallat. A ell el que el revolta és que tot això ho hagin impulsat els dirigents del seu partit. “Que no som conservadors?!”, crida amb el nivell de flegma britànica sota zero. “I què vol dir ser conservador? Conservar, no? Ara es veu que ens agraden les amputacions. En nom de què? No ens hem passat la vida fent totes les martingales que calguessin per mantenir l’statu quo? Davant de qualsevol conflicte, no hem estat els mestres a marejar la perdiu eternament per assegurar que res canviés? Som els del ‘Sí, Ministre’ nosaltres!” No el puc consolar. Em confessa, amb rictus d’amargor, que viu políticament contra natura. “I si deixes el partit?”, li dic innocentment. Ara encara se m’exalta més: “Soc conservador, jo! Això de donar-te de baixa del club només ho fan aquests idiotes del Brexit!” No m’atreveixo a demanar til·la, ni li puc prometre un segon referèndum. Crido el cambrer: “A cup of tea, please.”