A la tres
Caps de turc
“Un any després, el cas de Tamara i d’Adrià Carrasco protagonitzen ‘Dormir amb les sabates posades’
No és d’aquesta “màquina generadora d’odi” que és TV3 (és una ironia, és clar) sinó d’Aixina Produccions Audiovisuals, una petita productora de quatre joves creadors. I no l’ha emès cap cadena de televisió sinó que des d’aquesta mateixa setmana ha començat a circular només per la xarxa. Però no se’l perdin. És el documental Dormir amb les sabates posades, que explica com ara fa un any a Tamara Carrasco i a Adrià Carrasco (que entre ells només tenen el cognom en comú, però que ni són parents ni es coneixien) els va canviar la vida. Segur que se’n recorden. Són dos joves activistes, l’un del CDR de Viladecans i l’altra del d’Esplugues de Llobregat, que van ser acusats de rebel·lió, sedició i terrorisme per haver participat, després de l’1-O, en actes de protesta. L’un, l’Adrià, ara viu a Bèlgica, exiliat; i l’altra, a Viladecans, confinada al seu municipi per una absurda ordre de l’Audiencia Nacional que no la deixa sortir del seu municipi. “No és el cas de la Tamara i l’Adri; som caps de turc”, diu ella en el reportatge. Demolidor. Són quaranta-cinc minuts demolidors. On queda clar que allò que els ha passat a ells, un dia d’aquests pot passar a qualsevol altre. Esfereïdor el relat que en fa la mare, l’àvia i els amics de l’Adrià. “Vivíem enganyats”, diu l’àvia en reflexionar com és la democràcia espanyola, que permet que en ple segle XXI hi hagi exiliats. Simplement, per protestar. “No només tenim el dret a manifestar-nos, sinó que segurament tenim l’obligació de fer-ho”, hi reflexiona Boye. Són, els deia, quaranta-cinc minuts de documental, ben fet, ben documentat, amb ritme, que passen volant. S’indignaran, en veure’l. Però a vegades indignar-se va bé per reflexionar en veu alta, sobretot ara que és temps d’eleccions. És un bany de realitat. “Quan diem ‘No tinc por’ no és veritat”, hi admet la mare de l’Adrià. “No és cert. Perquè fa molta por pensar que el teu fill, o tu, pots anar a la presó. Fa pànic”, diu. I afegeix: “Però la por, se n’ha de ser conscient, se l’ha de combatre. Quan ens guanyen de debò és quan aconsegueixen que la por ens paralitzi”, conclou. Mirin-se’l. I s’adonaran que, a banda de Soto del Real i Alcalá Meco, hi ha moltes altres presons.
