El Camí Francès

Aquesta setmana m’he reservat uns dies per fer dues etapes del Camí de Sant Jaume o de Santiago. Ben entès: jo no camino, o ho faig poquíssim. La meva missió es limita a acompanyar, seguir i recollir amb el cotxe els parents que sí que l’emprenen a peu. També a fer de portador de la impedimenta. “Seguir” no significa anar-los al darrere com fan els automòbils dels ciclistes, sinó avançar-los per la carretera i esperar-los en punts escollits i al final de cada etapa. Hem cobert els dos primers trams de l’anomenat Camí Francès per la banda de Navarra: de Roncesvalles a Zubiri, que té nom de filòsof, i de Zubiri a Pamplona, que viu de San Fermín. Fa dos anys en vam fer dos més, geogràficament més avançats: de Puente la Reina a Santo Domingo de la Calzada. No seguim cap ordre. L’any que ve potser haurem arribat a Compostel·la. Al contrari de l’expedició anterior, aquest cop m’he avorrit una mica. Com més el Camí avança, més atractius arquitectònics ofereix. Fa dos anys vaig trobar a peu de carretera o al final de camins transitables tantes esglésies i tants convents que sovint em distreia i feia tard a recollir els caminadors. Aquí és alta muntanya. Uns poblets, uns caserius... Vist un, vistos tots. A Bizcarreta vaig entrar a l’església. Un edifici rural a mig caure, desolat per dins. Un capellà d’accent sud-americà llegia la Passió de Lluc a dotze fidels, tots dones. Me’l vaig tornar a trobar al cap d’una hora a la sortida de missa d’un altre poble. Em va explicar que és equatorià, que estudia a la Universitat de Navarra, que té tres esglésies al seu càrrec i que es mor de ganes de tornar al seu país. Vaig entrar a l’església: enorme, desproporcionada, tronada.

Em vaig aturar a Akerreta. Un rètol indica que aquí es va filmar la pel·lícula The way, interpretada per Martin Sheen i dirigida pel seu fill: un pare americà completa el Camí iniciat pel fill, mort a la primera etapa, per entendre per quina raó el volia fer i dur-li les cendres a Santiago. Els pelegrins van passant. Hi ha japonesos, coreans, australians i de tot Europa. Un nebot meu se’n va trobar un al metro d’Amsterdam amb la petxina i la carbasseta. Què els motiva? La religió, l’aventura, la superació, la resistència, el turisme? La introspecció? “Buen camino”, se saluden en tots els accents.

Al vespre, a l’hotel, arriba la notícia que Notre-Dame de París crema. Els pelegrins es miren amb uns ulls al·lucinats, oblics o no. Van a una catedral de la remota Galícia, i crema la del sentit oposat del Camí Francès. Diuen que Notre-Dame, tot i la seva esplendor aparent, presentava deficiències, no ateses quan van ser denunciades. Ara, correm-hi tots. Avui, el capellà equatorià oficiarà tres misses de Pasqua a tres esglésies oblidades i saquejades pel temps i pels homes.