Romegueres

Un dels exer­ci­cis que, en major o menor mesura, tots hem hagut d'afron­tar alguna vegada és tro­bar-nos amb la neces­si­tat de des­em­pa­lle­gar-nos d'una rome­guera, aque­lla per­sona que ens entreté dels nos­tres que­fers. Un fet que es pro­du­eix, espe­ci­al­ment i curi­o­sa­ment, com més pressa tenim o quan anem enfei­nats fins a dalt. És com­pli­cat, si ens volem man­te­nir din­tre dels ter­mes de la cor­te­sia i l'edu­cació, aquest procés de com­pon­dre-se-les per sor­tir d'aques­tes situ­a­ci­ons, perquè mol­tes vega­des solen con­ver­tir-se en un veri­ta­ble atzu­cac. Per exem­ple, quan l'inter­lo­cu­tor et veu com­prant en una botiga (que per norma, mira quina casu­a­li­tat, sol ser de peti­tes dimen­si­ons i és plena de gent) i entra per par­lar amb tu. Un altre esce­nari que deixa una difícil esca­patòria és aquell en què la rome­guera t'agafa física­ment, posant-te la mà a l'espat­lla o pas­sant un braç per la nuca, o et va donant copets a l'esquena o la panxa. En aquest punt gai­rebé ens tro­bem davant d'una missió impos­si­ble. No en par­lem, ja, si hi afe­gim un altre fac­tor de risc: que qui ens frena sigui una per­sona de la qual depe­nem en bona mesura per desen­vo­lu­par aspec­tes de la nos­tra acti­vi­tat quo­ti­di­ana. Segu­ra­ment molts poden exhi­bir un extens anec­do­tari de situ­a­ci­ons rocam­bo­les­ques i també de solu­ci­ons sur­re­a­lis­tes per superar el com­promís, per començar a expli­car i no aca­bar. El que crec que no sabríem recor­dar amb tanta faci­li­tat són les vega­des en què nosal­tres hem estat les rome­gue­res, perquè segu­ra­ment, i tal com els passa als altres amb nosal­tres, no som cons­ci­ents del nos­tre rol de des­tor­ba­dors oca­si­o­nals.