Algú ho havia de dir

Si Catalunya és lliure i deixem de dependre de la corona de Castella, l’economia catalana tindrà clares possibilitats de millorar la situació actual per diversos motius. Tinc consciència que els primers anys d’independència poden ser durs, ja que d’una manera o altra haurem de consolidar la nostra integració europea i refer les relacions amb el mercat espanyol, que és i hauria de ser un mercat important per a les empreses catalanes.

En els últims segles, l’economia catalana ha participat en una cursa amb un pes feixuc sobre les espatlles que l’ha frenada. Fa setze anys que vaig publicar un llibre que es deia Madrid i el centralisme, un fre a l’economia catalana i fa prop de set anys hi tornava amb un segon: Espanya, un pes feixuc.

I és que d’història econòmica en sé una mica.

Ara, la situació és pitjor i més delicada: en dos anys se’ns ha fet més mal que en dos segles: ens hem quedat sense grans empreses domiciliades a Barcelona, se’ns escanya financerament, s’empresona el nostre govern i els líders polítics. Tot indica que aquesta pressió continuarà: Espanya té el poder executiu i controla el poder judicial. Si la solució ens ha d’arribar d’Estrasburg dintre de tres, quatre o cinc anys, Catalunya haurà perdut una bona part dels seus actius econòmics més preuats.

Catalunya es va industrialitzar gràcies al fet que el govern de Madrid i el rei o la reina no van donar importància al fenomen industrial i van deixar fer. Quan se’n van adonar, Catalunya ja tenia una indústria mitjanament competitiva. Però ara la indústria no catalana, començant per Madrid, té una base sòlida que compta amb el suport del poder.

Quan parlem del poder polític de la llotja del Bernabéu no fem una broma de mal gust, sinó que reflectim una realitat. Els catalans i els empresaris haurien de fer un curset accelerat d’història econòmica moderna. Si no s’avança en el procés d’independència ens trobarem amb un article 155 aplicat indefinidament –o sigui sense autonomia–, amb una forta pressió dels inspectors d’Hisenda i d’un ministeri d’aquest ram, que no deixarà respirar les empreses que quedin domiciliades aquí. Recordo molt quan, amb el franquisme, es domiciliaven a Madrid, on els tractes eren molt millors.

La independència pot suposar dues coses: la disponibilitat de tots els nostres recursos i la possibilitat d’una política econòmica pròpia, subordinada als criteris europeus, però no als de la corona de Castella i al govern espanyol. Disposarem de la totalitat dels nostres recursos i no tan sols d’una part. No ens interessa finançar el museu del Prado, una monarquia que no ens respecta i una part d’un exèrcit espanyol que ens atonyina, crida “A por ellos” i demana “Que nos dejen actuar”. Amb aquests diners podrem millorar les necessitats socials i la dignitat dels catalans que viuen i volen treballar a Catalunya.

Podrem millorar les infraestructures, promeses pel govern central fa deu o dotze anys i incomplertes. Amb un govern, no intervencionista, però amb capacitat de marcar una política situaríem Catalunya com un dels motors d’Europa.

Algú ho havia de dir. Potser no em tocava fer-ho a mi, però ja està dit: si fem les coses ben fetes, els catalans, els nostres fills i nets, podran viure millor que nosaltres i trobar més oportunitats de treball. Parlo per les noves generacions, perquè jo tinc 84 anys, espero veure com el Barça ho guanya tot aquest any, però les meves perspectives no van gaire més enllà.