Menjar a peu dret

Deia ahir que el dia de Sant Jordi al migdia Edicions 62 va convidar a dinar els seus autors. Ho fa cada any a la terrassa de l’hotel Condes de Barcelona, passeig de Gràcia amb Mallorca. S’hi veu la Pedrera a tocar, s’hi veu la Sagrada Família una mica més lluny... és un observatori de l’obra major de Gaudí. Pobre Gaudí, que s’alimentava de rosegons de pa i una poma. Deia també que el dinar va ser a peu dret. Com que trobo que menjar en aquesta posició fa cavall, i per aquest motiu no sóc gens de tapes, vaig cuitar a trobar una cadira on seure, amb una taula incorporada. N’hi havia moltes. La majoria es va abstenir d’usar-les. El preceptiu “a peu dret” va ser seguit per gairebé tothom. Des de la meva posició d’escriba sedent, vaig practicar observacions sobre els col·legues i editors erts. Abans, quan tot començava i acabava amb un pica-pica, la gent estava molt ensinistrada a ingerir sense seure aliments servits per uns cambrers. Aquelles recepcions de Sant Jordi patrocinades per Jordi Pujol al Pati dels Tarongers. Aquelles altres de Pasqual Maragall al Palau de Pedralbes... La crisi va imposar retallades, i els pica-pica es van acabar. La superació, més o menys, de la crisi no els ha retornat. L’acte de l’altre dia era una excepció. Recordarien els comensals com compaginar la ingesta amb la sustentació d’una copa? Amb Pujol, les mans havien de donar cap a una tassa de xocolata desfeta, un melindro i una copa de xampany. Amb Maragall, a la copa de xampany i la fideuada. La fideuada vol dues mans, una per al plat i una altra per a la forquilla. La xocolata desfeta, també; una per la tassa i una pel melindro. I la copa? Havíem après a no deixar-la anar sense vessar-ne el contingut.

Les croquetes, rai. O els bunyols. O els petits entrepans d’hamburguesa punxats amb un escuradents intrús. Arriba, però, el cambrer amb unes bases de carn trinxada coberta amb unes verduretes de color vermell. Què és això? “Cua de bou amb samfaina.” La recullo amb una forquilleta de plàstic de miniatura. Se’m desfà. Amb la forquilleta i l’auxili d’un tovalló de paper me la duc ràpidament a la boca. Què fan els que s’estan drets? Uns, dir que la cua de bou no els ve de gust, així que n’han comprovat la dificultat de manipular-la. Uns altres són admirables: sense deixar la copa, amb un joc de grans reflexos traslladen la cua de la safata a la destinació final. Deuen escriure a mà. I aquell entrepà allargat que s’ha de partir pel mig? Molts surten victoriosos. Jo també, però jo tinc taula per a la copa. És una copa de vi. El xampany fa antic. Els autors es dispersen per seguir firmant per les parades. Abans, tots passen pel lavabo. Els lectors que els esperen davant la cadira buida fent cua amb el llibre a la mà no ho saben tot dels seus admirats.